Democràcia a l’escola: una ocasió perduda

Al final de la legislatura (escurçada en un mes), la Conselleria ha presentat als òrgans de participació i negociació un munt de normativa a fi de deixar-la enllestida per ser publicada al DOGV. Entre aquesta normativa, cal destacar els reglaments orgànics i funcionals (ROF) dels centres educació infantil, primària, secundària, batxillerat i formació professional. Poca broma: suposen més del noranta-cinc per cent del sistema educatiu públic valencià.

Aquests ROF vénen a substituir els publicats el 1997, que desenvolupaven la Llei Orgànica 9/1995, de 20 de novembre, de la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents (LOPEG o Llei Pertierra, pel nom del ministre que la va impulsar) i que han sobreviscut fins ara a les tres grans lleis educatives (LOQE, LOE i LOMQE) que han aprovat les Corts espanyoles en els últims 17 anys.
La LOPEG venia a modificar determinats aspectes de la LODE i, segons els seus impulsors, a adequar-la a les noves exigències socials, a més d’introduir novetats importants en relació a l’organització docent i a l’autonomia dels centres educatius. No obstant això, la LOPEG no va comptar amb el suport de la comunitat escolar si tenim present el resultat del referèndum dut a terme en els centres educatius en el qual es demanava un pronunciament favorable o no al projecte de llei. L’oposició a la LOPEG provenia, principalment, del fet que era una llei escassament discutida i en la qual s’incloïen mesures difícilment assumibles, com ara el reforç de la funció directiva, l’èmfasi en les mesures avaluadores dels centres educatius, la figura d’una inspecció escassament concebuda com a factor d’ajuda i assessorament pedagògic, i les mesures adoptades respecte a la participació dels diferents sectors de la comunitat escolar. La LOPEG va ser publicada sense el consens d’altres lleis educatives.

Ens trobem ara davant d’uns ROF hereus d’aquella llei, empitjorats pels aspectes més negatius de la Llei Orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE o Llei Wert), que aprofundeixen elements contraris, al nostre parer, a la democratització dels centres educatius i que no resulten beneficiosos per a la millora de la qualitat educativa.
Ens centrarem en dos aspectes que trobem que són crucials: la direcció i la participació de tots els sectors de la comunitat escolar, i l’avaluació dels centres docents.

Pel que fa a la direcció dels centres educatius, no dubtem a qualificar-la com un exemple digne del model gerencial tecnocràtic. Les funcions que els ROF atribueixen a la direcció dels centres educatius s’assemblen més a les funcions d’una direcció executiva (elabora i aprova els documents pedagògics; dissenya perfils de llocs de treball; té potestat sancionadora; desenvolupa plans estratègics; fa front a problemes pressupostaris i de personal; cerca finançament per a la millora de les instal·lacions escolars), responsable davant de qui la nomena (l’Administració educativa) i no tant del personal que treballa al centre ni dels dipositaris del dret a l’educació (famílies i alumnes). Trobem que hi ha menys preocupació per les funcions de lideratge docent (menys dedicació a les activitats que la posen en contacte amb l’alumnat), que per la gestió tecnocràtica.

Greu ens sembla la funció atribuïda a la direcció del centre de proposar la definició de llocs de treball a fi de desenvolupar projectes, activitats o mesures no regulades per la Conselleria, amb la finalitat de complir els objectius establerts al projecte educatiu del centre i en el pla d’actuació per a la millora (PAM). A la pràctica, estem davant de l’atribució de la capacitat de contractació de professorat per damunt dels criteris objectius pactats en els diferents acords de professorat i dels concursos de trasllats, donant pas a la discrecionalitat i a la possibilitat de vulneració de drets adquirits pel funcionariat (siga de carrera o interí).

Així, doncs, observem un traspàs de competències administratives, financeres i sancionadores des de l’Administració educativa a la direcció del centre. Es tracta d’una direcció executiva (pròpia dels models de direcció empresarial), no d’una direcció pedagògica (basada en el principi de col·legialitat), cosa que pot comportar un aïllament de la mateixa del claustre de professorat i de l’alumnat. D’aquesta manera, es promou un sistema de relacions verticals més que no horitzontals; es fomenta una cultura de l’organització jeràrquica, competitiva, individualista i orientada a l’eficàcia, més que no una cultura de la llibertat, de la responsabilitat i de la democràcia participativa. La creixent divergència entre les prioritats empresarials de la direcció (èxit i eficàcia) i les preocupacions educatives de professorat, alumnes i famílies (equitat), pot portar a un major distanciament entre direcció i “dirigits”. Per tant, si hi ha una major aposta per les direccions executives en comptes de per direccions col·legiades docents; si cada volta la direcció escolar s’aparta més de la pràctica dels processos d’ensenyament i aprenentatge, les seues decisions poden estar mal informades i, en conseqüència, poden ser inadequades a les necessitats i prioritats educatives.

D’altra banda, el paper assignat en els ROF a les famílies insisteix encara més en aquesta direcció criticada més amunt. Es fomenta una participació mínima o “clientelar” de les famílies (a les quals només se’ls demana que una col·laboració puntual) més que no una participació intensiva o “integral”. És cert que caminem socialment cap a una democràcia menys participativa en la qual deleguem cada volta més aspectes en els “experts”. Però l’escola és un dels àmbits on és possible portar a la pràctica la democràcia directa per a arrancar nous espais de participació social a les elits del poder i conquerir nous espais de decisió enfront de la ideologia del “desinterès”. Perquè la participació és un instrument de transformació social; de qualitat educativa; de millora de la gestió; d’aproximació social al fet educatiu; i, més que una tècnica d’organització, una cultura de vida.

Una bona mostra del fet de considerar les famílies només com a “col·laboradores” amb l’escola la podem trobar en la “Carta de compromís educatiu amb les famílies de l’alumnat dels centres”. Aquests “contractes” entre la llar i l’escola poden tenir a veure tant amb la garantia que les famílies mantinguen una disposició “aquiescent” davant les normes dels centres escolars com amb la disciplina i les tasques que aquelles han de promoure a casa. I poden anar en la línia de suposar una selecció de l’alumnat amb l’exclusió de les famílies més “difícils”. Potser estem davant d’un “ideari escolar” encobert?

L’altre punt que suscita suspicàcies és el referent a l’avaluació dels centres docents. És ben sabut que l’avaluació pot complir múltiples finalitats: des de la mera informació per a la millora dels processos d’ensenyament i aprenentatge fins al control d’un servei descentralitzat, passant per la necessitat de retre comptes a la societat d’un servei públic i proporcionar-li elements de comparació entre els centres. Però també és ben conegut que la qualitat sotmesa a avaluació depèn de múltiples factors i no únicament dels quantitatius i dels que deriven dels resultats acadèmics i de gestió, sinó també dels qualitatius com ara la coresponsabilitat del claustre en les mesures pedagògiques o la participació intensiva de la comunitat escolar. I, pel que fa als dos models d’avaluació (interna i externa), en quin s’hi insistirà més? La norma no ho deixa clar i, depenent del biaix ideològic dels gestors de l’educació pública, potser s’insistisca més en una modalitat que en l’altra. I tot pot derivar en conseqüències que vagen en detriment de la millora de la qualitat educativa de totes les escoles públiques i fomenten la suposada llibertat d’elecció de centre educatiu (que no totes les famílies poden exercir).