Cal revaloritzar la figura docent i incrementar el seu prestigi social a través de millores en les seues condicions laborals

El pròxim dissabte, dia 5 d’octubre, com tots els anys se celebra el Dia Mundial dels i de les Docents. Se celebra anualment en aquesta data des de 1994 per commemorar l’aniversari de la signatura de la Recomanació OIT-UNESCO relativa a la Situació del Personal Docent de 1966. S’organitza en col·laboració amb UNICEF, el PNUD, l’Organització Internacional del Treball i Internacional de l’Educació.

Enguany, la celebració arriba embolicada en una situació d’especial complexitat per al professorat en moltes parts del món. L’arribada al poder, en diversos països, de forces polítiques que propugnen una involució en els drets de la ciutadania, ha provocat un deteriorament de l’ensenyament en eixos països i també de la situació dels seus docents. Si, a més, considerem les deficiències en nombrosos sistemes educatius del món, entendrem que, segons l’Institut d’Estadística de la UNESCO (IEU), serà necessari contractar 69 milions de docents per a garantir la universalització de l’ensenyament primari i secundari d’ací a 2030. A més, la UNESCO fa una crida als Estats membres a “assegurar que els docents i educadors tinguen les competències necessàries, siguen contractats i remunerats de manera adequada, reben una bona formació, estiguen professionalment qualificats, es troben motivats, estiguen repartits de manera equitativa i eficaç en tot el sistema educatiu, i reben suport dins de sistemes dotats de recursos, eficaços i ben administrats”. Com sabem, estem bé lluny d’aconseguir eixos objectius.

En l’Estat espanyol, les deficiències continuen sent múltiples. Més d’una dècada després de l’inici de la crisi, els drets perduts amb les retallades patides -fonamentalment- entre 2010 i 2015, no han sigut recuperats. Les diferents Administracions amb competències en educació, excepte comptades excepcions, mantenen al professorat en una situació llunyana a la qual gaudíem en 2008: no s’ha recuperat el poder adquisitiu perdut en eixa etapa, es manté la interinitat amb uns percentatges difícilment suportables per al sistema, la precarietat en l’ocupació amb contractes que arriben fins i tot a una cinquena part de la jornada fan enrojolar a les organitzacions que propugnen celebracions com la d’aquest dia (UNESCO, OIT, Internacional de l’Educació, etc.), l’alumnat continua abarrotant les aules en no pocs col·legis i Instituts…

Si a tot això afegim que en els últims temps, per part de partits polítics de diversa índole i associacions de caràcter ultraconservador s’estan multiplicant les acusacions d’adoctrinament i les intromissions de caràcter ideològic en la labor professional del professorat en tots els nivells educatius, amb resposta nul·la o -en el millor dels casos- molt tímida per part de qui hauria, des de les seues responsabilitats polítiques, de mostrar major interés a salvaguardar el prestigi i reconeixement del professorat, ens veiem en una creixent situació de desprotecció tant laboral com social.

Hem de considerar, a més, que en el temps en què es produïa eixa pèrdua esmentada de drets i empitjorament de les condicions laborals, el sistema educatiu no patia cap daltabaix, sinó –a l’inrevés- millorava en alguns indicadors importants com l’abandonament escolar, la taxa d’escolarització en el tram 0-3 anys…, la qual cosa demostra la implicació i qualitat d’aquests professors i professores, que per premi rebien el col·locar-los en el centre de la diana cada vegada que els responsables educatius assenyalaven la formació del professorat com una de les claus de millora del sistema, mentre obvien el finançament, el pes de la privada i els seus interessos, les ràtios, l’atenció a la diversitat…, que són, al nostre entendre, les claus (al costat d’aquesta necessària millora laboral del professorat) per a aconseguir un ensenyament en el nostre Estat a l’altura de les expectatives i necessitats.