Carme Miquel i Diego, la mestra, l’amiga, la lluitadora constant



Aquella mestra jove i inquieta de La Nucia, filla de mestres, va viure en una València en què, com ella deia, encara es podia jugar al carrer.

Va destacar ben prompte en una escola que volia eixir de la grisor del franquisme i que volia buscar el seu lloc en un treball que de manera constant i callada compartia amb altres companyes i companys. Una escola viva i renovada, centrada en les alumnes i en la societat en què vivien, pedagògicament activa, promotora de l’estima per la seua terra i la seua llengua…


Tot estava per fer, però no els mancaven ganes, treball i il·lusió per fer la seua tasca. Van investigar nous mètodes, es van organitzar i es van posar a la feina. Carme va formar part de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat, més tard d’ACIES i el Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular (MCEP), i després de l’Escola d’Estiu del País Valencià... Del seu compromís amb el valencià, la seua llengua, va arribar a la fundació de la CAPPEPV (Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià) i de la Federació Escola Valenciana, entitats que va presidir i que van marcar un camí de recuperació, en positiu, constant i sense estridències, d’una escola valenciana arrelada en la seua terra.


Renovació de l’escola i normalització lingüística eren dues potes d’un moviment escolar més ample que volia recuperar el temps passat sota el franquisme i mirar cap al futur. Per això, Carme no va dubtar a participar activament en la construcció d’un potent moviment sindical, STEPV, que defensara els drets de les treballadores i treballadors de l’ensenyament sense oblidar quina escola i quin país volien.


De Carme, la mestra, recordarem el seu treball en l’escola, la preocupació de disposar de textos per a l’aprenentatge de la llengua amb aquells “Milotxa” o “Vola Topi”, la divulgació i dinamització de la llengua amb publicacions o des de l’Assessoria del Valencià, les xarrades a les famílies, les reunions al llarg del país…


Recordarem també la Carme mare i escriptora de relats per al públic juvenil d’obres com “A cau d’orella. Cartes a Roser (1997)” i “Murmuris i crits. Cartes a Mireia (2003)”. O de tantes altres, com “Aigua en cistella”.

Recordarem la Carme amiga, testimoni real de la nostra més recent història, companya d’un viatge infinit en la cerca d’una Ítaca que, de vegades a prop i de vegades molt lluny, ens fa cada dia perseverar per lluitar i poder gaudir d’un futur millor. Perquè com ella ens va dir “el futur està per fer, és un projecte. I participar en la construcció de projectes és engrescador i il·lusionant. I una altra cosa: amb la quantitat de coses boniques que estan fent moltíssims companys i companyes en les seues escoles, en els seus pobles i ciutats, amb tantíssimes actuacions de trellat que ens plantegen, la cosa forçosament ha de funcionar. I això, en un moment o altre, s’hi veurà.” (ALLIOLI 123, 1977)


Hem de deixar-nos contagiar del seu optimisme, del seu treball, de la seua lluita constant, passet a passet, per eixe país que ja anem fent, i recordar-la com era ella, amb un permanent somriure.