El Llibre Blanc del Ministeri: desacreditar el professorat per justificar nous ajustos en educació

A la presentació del llibre blanc per part del Ministeri d’Educació en plena campanya electoral, s’ha avançat un grau més en l’intent de descrèdit del professorat. El PP compta amb l’inestimable suport d’altres forces polítiques per augmentar el cor dels que atribueixen al professorat la responsabilitat dels mals de la nostra educació. Així ho estem veient en la presentació dels programes electorals i en la utilització partidista del menyspreu del professorat en els debats entre representants de les diferents candidatures.

Però el llibre blanc del professor Marina, tant en la versió àmplia com en la reduïda, no respon a les expectatives creades pel PP en el sentit d’establir les bases per a un debat sobre l’educació a l’Estat espanyol. Es limita a fer gala d’un notable desconeixement de la realitat educativa actual i obviar els veritables problemes que els anys de retallades i depauperació han portat a l’ensenyament públic.

1- El llibre blanc no té una anàlisi seriosa i rigorosa sobre l’actual situació de l’educació pública. Es passa de puntetes sobre l’increment de tasques, del nombre d’alumnat al qual atendre, o l’acomiadament de 40.000 docents en els últims anys. No hi ha menció a les condicions en què es desenvolupen les activitats docents ni sobre les dificultats que travessen les famílies i l’alumnat. Tampoc s’aborda la situació excepcional, respecte a la resta d’Europa, d’un sistema educatiu on l’ensenyament privat subvencionat a través dels concerts educatius detreu quantitats ingents de fons que haurien de ser destinats a l’ensenyament públic. El llibre blanc prescindeix de tot marc socioeconòmic amb l’existència de milions de xiquets i xiquetes per sota del llindar de la pobresa.

2. Les propostes de Marina mostren un desconeixement profund de la realitat en la qual els docents desenvolupen la seua tasca. No hi ha cap menció al fet que els principals problemes als quals hui s’enfronten tenen a veure amb la falta de suports per realitzar les seues funcions, la manca de temps material per desenvolupar la seua feina a causa del increment de l’horari lectiu a secundària, FP i ensenyaments de règim especial, la manca de professorat tutor i especialista a primària i l’increment del nombre d’alumnes per aula. Sí que es fa referència a la comparació amb altres estats per concloure que, en realitat, aquestes pitjors condicions laborals no incideixen en la vida de les nostres i els nostres docents. Tampoc al seu judici ha tingut cap importància la reducció dràstica del percentatge del PIB destinat a educació, assumpte que ni tan sols és esmentat al seu llibre. Passar d’un 5’1% a un 4’3% el 2013 no sembla ser digne de menció en l’anàlisi de partida.

3. Les receptes aportades per Marina en el seu llibre blanc es basen en el seu interés per demostrar una sèrie de tesi de forma preconcebuda i no en estudis rigorosos de la realitat educativa. La solució que ofereix als problemes educatius no consisteix a millorar la despesa en l’educació pública. Per a ell, la manca d’avaluació del professorat és la base de tots els mals. I això sense cap argumentació. Només aporta, per donar suport al seu discurs, comparatives amb alguns països on sí que s’han aplicat. Fins i tot arriba a reivindicar el que ha passat a Chicago i Nova York en el súmmum del desvergonyiment: recordem que el sistema seguit en aquestes ciutats, que va traure al carrer a milers de docents i de famílies per protestar per la indignitat d’aquest, consisteix en el següent: després de sotmetre a avaluació a una determinada escola i equip educatiu, si els resultats són desfavorables, l’escola veu reduïts seu fons i el professorat el seu salari. Si torna a passar el mateix després d’una segona avaluació, la recepta és la mateixa. És a dir, en comptes de detectar problemes i ajudar a superar-los, es torna a castigar aquesta comunitat educativa. Si després de la tercera avaluació els resultats continuen sent dolents, l’escola és tancada o venuda i els seus docents acomiadats. Aquesta és en el fons la filosofia del senyor Marina.

4. Per aplicar aquestes fórmules cal vèncer resistències: eliminar com a interlocutors vàlids als sindicats docents - alguns com la Confederació de STEs ja vam deixar clar el rebuig a les seues intencions-; reforçar la figura dels directors perquè aquests puguen conformar els claustres al seu gust i proveir les vacants segons la seua voluntat; poder acomiadar al professorat que es resistisca a les “innovacions”, ja que el caràcter funcionarial d’aquests ha de ser posat en qüestió com passa en altres sistemes educatius forans.

5. Davant de les demandes de la immensa majoria del professorat que està ja experimentant el que suposa la LOMQE, Marina pretén reforçar els aspectes més negatius de la mateixa: la creació d’una carrera docent la culminació seria convertir-se en assessor del conseller d’educació, la introducció d’un gerent en els centres i l’avaluació com a element punitiu en la vida docent són alguns d’ells. La introducció d’un sistema competitiu entre el professorat òbvia que el que el professorat reivindica és el suport al treball en equip, la reducció de la càrrega horària, l’estabilització de les plantilles docents, la formació del professorat dins de l’horari lectiu.

6.- De dur-se a terme la proposta de Marina, la burocràcia creixeria de forma exponencial: les figures dedicades a implantar el sistema d’avaluació, els supervisors dels supervisors i les conseqüències sobre la immensa majoria de docents serien desastroses per al conjunt del sistema educatiu. Precisament un dels majors problemes denunciats pel professorat és l’increment de les tasques burocràtiques derivat del nou sistema imposat amb la LOMQE.

7.- DEP: el tan esbombat MIR es converteix en l’ampliació en un any i en un canvi d’estatus del professorat. Actualment el professorat en pràctiques cobra un salari similar al dels seus col·legues definitius. D’aplicar la proposta, el salari d’un DEP podria ser equivalent al dels seus col·legues MIR, al voltant d’uns mil euros. Un bon estalvi per al sistema. Després de la primera selecció, no hi ha garanties que el període de pràctiques done accés a la condició de funcionari / a, mentre que el sistema actual, el d’oposicions no es posa en dubte. Una doble selecció que no existeix en els països del nostre entorn.

8. El gran oblidat és el professorat interí. Més de la quarta part del professorat és interí. La seua única menció al llibre blanc només fa referència al seu gran nombre, però ni una paraula sobre com estabilitzar en l’ocupació. Aquest creixement exponencial del professorat precari s’ha produït per les retallades i l’interés en continuar amb un ERO gegantí que ha eliminat milers de llocs docents estables a través de les jubilacions sense que s’hagen reposat ni una mínima part dels mateixes. Sembla que a aquest professorat se li condemna a l’oblit i l’expulsió del sistema públic d’educació.

Aquestes són algunes de les reflexions després d’una primera lectura de l’anomenat llibre blanc. Es tracta de propostes realitzades sense tenir compte ni al professorat ni a les circumstàncies en què exerceix la seua tasca. Pretén abordar un debat educatiu per suposadament millorar l’ensenyament sense comptar amb els seus principals protagonistes. És, per tant, una iniciativa que naix morta. Després de les eleccions, s’han de revertir les retallades, recuperar la inversió en l’educació pública, plantejar-se la millora de les condicions en què les i els docents treballen, i derogar la LOMQE per garantir un ensenyament públic de qualitat per a tots i totes. La proposta de Marina, lamentablement, va en sentit contrari al que la immensa majoria esperem.

Consulta l’esborrany del llibre blanc