Transformació educativa i digitalització. Un negoci per a aprofundir en la desigualtat

A hores d’ara del molt avançat procés de mercantilització-privatització de l’ensenyament, haurien d’haver-se produït serioses i molt fortes reaccions en contra. Si no ha sigut així, és degut a la infinita propaganda que camufla aquest procés i a la impossibilitat de comprendre’l, en la seua immensa i deliberada complexitat, per part del públic en general i dels i les docents en particular. En línies generals, val a dir que es tracta del control de l’educació per part d’empreses i organitzacions comercials.

L’anomenada indústria global de l’educació ―terme encunyat per a suavitzar el més evident d’edunegoci o negoci de l’educació―, està ben estudiada en els orígens i el seu desenvolupament per investigadors/es de les universitats públiques dins i fora del nostre país, com, per exemple, als treballs d’Antoni Verger, Clara Fontdevilla o Geo Saura, i als de Ben Williamson i Ana Hogan, fora. Estudis que, si bé no arriben a la societat, expliquen i documenten el procés amb absolut rigor.

No és difícil seguir els mecanismes que les empreses estan utilitzant per a apropiar-se l’educació, tot i que la cara visible d’aquests és habitualment la filantrocapitalista, anomenada nova filantropia per la propaganda. La cultura capitalista es construeix sobre els diners, però també gràcies al control absolut de les empreses grans i xicotetes de producció cultural, que es dediquen a la propaganda directa o desenvolupen “narratives de persuasió”, com les denomina Saskia Sassen, capaces d’influir encara més eficientment en la societat; és ací, en la persuasió, on les fundacions realitzen una labor sense treva. 

Una de les principals fonts de diners fàcils per a les empreses de serveis, es troba en la mal anomenada “col·laboració” pública-privada, que no és en absolut una col·laboració: l’Estat contracta amb empreses serveis que ell hauria d’oferir, i les empreses els executen amb pitjor qualitat a costa de l’erari: el transport ferroviari, el menjar dels hospitals etc. Aquesta suposada col·laboració empra moltes fórmules diferents per a encobrir el transvasament escandalós i sistemàtic de diners públics a mans privades. Uns mecanismes que són encoratjats a escala local i global per l’OCDE, el Banc Mundial, i la UNESCO, organisme que, abusant del seu prestigi, s’ha convertit en el principal motor de la privatització1 . Un dels seus objectius és aconseguir la remodelació privada de l’educació pública, expandint el negoci educatiu fins a xifres astronòmiques: es preveu que entre 2020-2030 s’aconseguisquen 87.000 milions de dòlars 2. No debades, l’anomenada transformació educativa és el cim de l’edunegoci. Un negoci que es basteix, entre altres, d’aquestes vies:

Organitzacions i coalicions internacionals 
Entre els seus exemples més destacables es troba el Transforming Education Summit, celebrat en l’ONU al setembre d’enguany i que va comptar amb la participació espanyola i el suport del president de Govern. De fet, Barcelona se situa en l’epicentre del negoci en instal·lar-se allí la iniciativa GIGA, centre de tecnologia per a la digitalització de les escoles, un projecte d’UNICEF i la Unió Internacional de Telecomunicacions, en el qual participen centenars d’estats i, opacament, 800 companyies del sector de tots els àmbits possibles3. O les molt perilloses New pedagogies for Deep learning i Global Education Coalition, en la qual estan totes les grans empreses del sector, Facebook, Microsoft, Google, etc. Organitzacions que proliferen i canvien tant de nom que és quasi impossible seguir les seues actuacions.

Col·laboracions governamentals-comercials. 
Al nostre país el cas més destacat és el d’HAZ, una suposada aliança per l’educació, secundada pel govern, en la qual es troben totes les empreses importants de l’Ibex 35,
com Vodafone, Telefónica o Santander, etc. HAZ està aliada amb l’escola privada de negocis ESADE i el seu think kank o fàbrica d’idees, que mereixeria un capítol a banda, ha assumit la fonamental labor pedagògica de marcar el currículum de competències i el seu sistema d’avaluació, és a dir, de controlar per complet l’educació. Per a això, ha llançat un quadern competencial ―d’obligada consulta per a saber el que passarà en l’educació a l’Estat espanyol en el futur― obra, entre altres, d’Ana Herrero, una dona d’Empieza por educar, versió espanyola del banc de Santander de la ultraliberal Teach for all. Entre els membres inspiradors de la fàbrica d’idees ―grup per a influir en el pensament― de l’ESADE es troben els exministres Jordi Sevilla i Javier Almunia i l’exsecretari de l’OTAN Javier Solana. No oculten la seua intenció de transformar la societat, per descomptat, segons les necessitats dels seus negocis, a través de l’educació. Espanta veure empresaris i gran capital convertits, no ja en filantrocapitalistes, sinó en activistes socials. El mateix succeeix amb l’Aliança per la Formació Professional, un altre bon negoci, promoguda des del mateix Ministeri d’Educació i de la qual són part fonamental les empreses, des del ManpowerGroup ―dedicada al treball temporal i ofertes d’ocupació precària entre altres coses―, a Repsol i Endesa; també està per descomptat la Confederació Espanyola de Centres d’Ensenyament, que és la patronal d’ensenyament privat sufragada en la majoria amb fons públics. Aquestes empreses són les que dissenyen un futur en què elles són, lògicament, imprescindibles.

Plans internacionals
Entre els plans internacionals ancorats en aquesta línia es troben l’Agenda 2030 projectada des de l’ONU, els fons Next Generation de la UE, i el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, més el nacional de les Escoles Connectades, que s’ha substanciat en contractes milionaris per a les grans empreses tecnològiques4. En el cas del País Valencià, ha sigut una empresa nacional la que s’ha emportat el botí, Nunsys Solucions Tecnològiques, amb un contracte de 16,5 milions d’euros per a renovar les comunicacions dels centres docents, incloses les escoles infantils.

Tot açò està ocorrent al mateix temps que cada vegada estan més en qüestió aspectes de la digitalització educativa com l’extracció de dades de les comunitats educatives, la incidència de les pantalles en les conductes, els trastorns de comportament i el mateix aprenentatge de l’alumnat, quan hi ha països que es plantegen revertir el procés per aquestes raons5, i quan no s’ha realitzat cap avaluació dels resultats de la digitalització ja molt avançada en els centres escolars. Cal afegir que, a pesar de com és de complicat que aquesta informació arribe a la ciutadania, alguns mitjans, gens sospitosos6, han assenyalat que la tan gastada bretxa digital s’està produint, efectivament, entre rics i pobres, sí, però no com ens ho estan contant: cada vegada són més els pares i mares amb poder adquisitiu i ben formats que eviten per als fills i filles en els centres escolars i a casa les pantalles, fins que arriben al batxillerat.  Uns xiquets i xiquetes d’ulls i cervells protegits que seran els i les líders del futur, on dissenyen la ignorància servida en pantalla per a la massa. 

Davant d’aquesta situació, és urgent realitzar una tasca d’informació i mobilització social i del professorat, labor que, entre altres, han de dur a terme els sindicats compromesos de veritat amb l’ensenyament públic. No oblidem mai que l’educació és un bé públic i no una mercaderia, ni un negoci, que és la societat la que tria el model d’educació i ha triat una educació democràtica, amb tot el que això significa. No ens podem deixar confondre per la propaganda i la desinformació del capital, encara que prenga la cara amable del superprofe al costat d’un alumnat somrient. Estem en un moment crític, en el qual avançar cap al model nord-americà, que propugnen servilment la dreta i l’extrema dreta, significaria condemnar el nostre futur i el de les pròximes generacions a la barbàrie. Caldrà, doncs, tancar files, i lluitar units i unides amb totes les forces capaces de defensar els serveis i els béns públics, especialment l’educació i la sanitat, i fer-ho amb tota la nostra energia i tots els mitjans al nostre abast. Ens hi juguem l’esperança i la vida.

1 Geo Saura . Filantrocapitalismo digital en educación: Covid 19, UNESCO ,Google, Facebook y Microsoft. Teknokultura revista de cultura digital y movimientos sociales.1449-2230 https://revistas.ucm.es/index.php/TEKN/article/view/69547/4564456554261

2 Anna Hogan y Ben Williamson.
https://www.ei-ie.org/en/item/25245:pandemic-privatisation-in-higher-education-edtech-university-reform y https://ei-ie-al.org/recurso/la-comercializacion-y-la-privatizacion-en-y-de-la-educacion-en-el-contexto-de-la-covid-19

3 Per a saber qui són: https://www.itu.int/hub/membership/our-members/directory/?myitu-industry=true&request=sector-members.

4Geo Saura .  ¿Nuevo Keynesianismo o Austeridad Inteligente? Tecnologías Digitales y Privatización Educativa pos-COVID 19 https://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/202092/6926FNL.pdf?sequence=1

5 https://www.lavanguardia.com/vida/20230602/9013216/escuelas-suecas-dan-marcha-pantallas-vuelven-libros.html

6 Consultar article a https://www.nytimes.com/2018/10/26/style/digital-divide-screens-schools.html

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli

---