Mai serà del tot pública si…

L’escola pública mai serà del tot pública si no canviem radicalment l’orientació del currículum escolar de manera que el coneixement científic estiga al servei de l’emancipació humana, siguen reconeguts els sabers populars i experiencials, i s’incorporen a la investigació escolar problemàtiques ara ignorades o silenciades. Mai serà del tot pública si continuem discutint el currículum escolar d’una manera tècnica, deslligat de les sempre discutibles característiques concretes que el converteixen en una pràctica social que, com a tal, actua en un marc de relacions de poder i desigualtat. L’escola pública ha de promoure un tipus de saber vinculat amb les problemàtiques i les lluites socials, que facilite eines per al desenvolupament de noves subjectivitats, estiga orientat a la pràctica i siga capaç de generar autocrítica, reflexivitat i lectura crítica de la realitat.

L’escola pública mai serà del tot pública si no la transformem en un laboratori de democràcia real, no purament formal. Un espai social i cultural on famílies, professorat i alumnat, sabent-se poble, puguen constituir-se en subjecte col·lectiu amb capacitat, voluntat i desig de construir i desenvolupar el projecte educatiu del país. No pot ser del tot pública si la gestió i els espais de decisió cada vegada semblen més un model de gestió corporativa on es reforça la cultura empresarial, la direcció unipersonal o la competitivitat entre l’alumnat. L’escola com a esfera pública requereix la presència activa de ciutadans i ciutadanes amb voluntat de radicalitzar la relació democràtica. No puc imaginar una escola pública que deixe al subjecte sense veu, on l’assemblea siga el lloc al qual ningú vol anar, i en el que qualsevol projecte emancipatori equivalga a l’avorriment de qui no té ja intenció de viure res nou. En aquest marc d’afebliment d’allò comunitari s’acreix la idea d’escola pública com un pur i exclusiu servei o concessió l’administració del qual correspon a l’Estat.

L’escola pública mai serà del tot pública si no és desobedient contra l’increment de la norma i la burocratització. El món està cada vegada més colonitzat per normes administratives i jurídiques que regulen el conjunt d’actes de la nostra vida quotidiana, també dintre de l’escola, l’institut o la universitat. La generalització de les accions instrumentals a poc a poc anul·la la possibilitat del diàleg, la comunicació i l’entesa entre els éssers humans; una manera de colonització del món escolar pel qual cada vegada tenim menys espais de llibertat per a l’expressió i la construcció social autònoma.

L’escola pública mai serà del tot pública si no és valenciana, que no és sols parlar en valencià, és també tenir capacitat d’autogovern enfront d’oficines internacionals que defineixen els estàndard en els quals han de ser avaluats els xiquets i xiquetes valencianes.

Si treballem en l’escola com si el capitalisme no existira, l’escola pública serà l’escola del capitalisme realment existent. L’escola capitalista –pública, privada o concertada– no iguala en drets i possibilitats ni contribueix a reequilibrar una relació estructural entre sectors i classes socials basada en la injustícia. Els processos d’ensenyament i aprenentatge, els sistemes jeràrquics amb diplomes, èxits i sancions, el disciplinament de cossos i ànimes, la selecció i organització dels continguts curriculars, les jerarquies docents, no són categories pedagògiques neutrals, sinó que es corresponen amb les condicions sociopolítiques dels diferents grups socials, ètnics, culturals, religiosos i sexuals.

La lluita per l’escola pública és una samarreta verda, milers de ciutadans i ciutadanes al carrer… I unes quantes coses més.

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli