La novel·la pòstuma de J.L. Peiró es presenta a Muro i Alcoi

Afiliat a l’STEPV, també era autor de nombroses publicacions, articles, llibres, audiovisuals
i unitats didàctiques sobre Joan Fuster i Joan Valls, entre altres.

Biblioteca Municipal de Muro: dijous 5 de març , 20.00h
Centre Ovidi Montllor d’Alcoi: dijous 12 de març, 19:30h

Fresca, natural, creïble

Dolors Jimeno

El llibre comença amb una dedicatòria, senzilla i ferma “A Ximo Llorca”, tota una declaració d’amistat, lleialtat i posicionament polític de Josep Lluís Peiró. En la plana següent, el posicionament ideològic: un aforisme de l’assaig Judicis finals de Joan Fuster: “Sobre totes les coses que poden repugnar en la prostitució, n’hi ha una d’essencial: que constitueix una forma amargament flagrant de simonia”. Fuster i, per conseqüència Peiró, sacralitzen el cos de les dones i ens recorden que “comprar sexe és comprar el cos i també l’ànima, la persona mateixa”, com diu la reconeguda feminista i abolicionista Macu Gimeno, que afig que “cada vegada és més la gent que entén que això és esclavitud”.

Parlar sobre la prostitució és una tasca arriscada, difícil, i més en la situació actual en què les feministes n’estem majoritàriament per l’abolició. He de dir que Peiró en cap moment jutja o justifica la prostitució. Es limita a descriure les situacions i a posar de manifest algun dubte de la protagonista. A continuació  trobem el pròleg d’Isabel Clara Simó, qui ja havia prologat Cent anys d’il·lusions, un altre treball de Peiró sobre cinema. La novel·la està estructurada en 66 capítols. Per a una novel·la de 216 pàgines en són molts i lògicament són breus. De vegades eixos títols són curts i senzills (“Nous projectes”), de vegades recullen una frase del text (“Carmesina jeia immòbil sobre el llit”), de vegades recorden les indicacions de les novel·les renaixentistes, de vegades repeteixen algun vers de cançons conegudes (“Què volen aquesta gent?”).

La novel·la és molt cinematogràfica. Hi ha capítols que són autèntiques escenes de cine, cosa que dóna un ritme molt àgil a la narració. És més que evident el gran amor pel cinema de l’autor. Una curiositat relacionada amb el cinema és el tabac: com fumen alguns dels personatges! Peiró escriu com si ens contara una pel·lícula que ell està mirant en una pantalla gran, una pel·lícula clàssica. A més, per l’època en què es desenvolupa la història literària, encara es fumava fins i tot a les consultes mèdiques i així ho podem llegir en La placeta de les xiques.

A poc a poc, capítol rere capítol, sabem que Carmesina és de Buenos Aires; que de menuda va patir abusos de son pare; que passa per una teràpia de psiquiatria; que se’n va a París (“la ciutat on va nàixer oficialment el cinema”, diu el nostre autor), on entra en contacte amb la vida de disbauxa dels anys seixanta del segle passat; després a Barcelona on s’inicia en la prostitució i, finalment, a Alcoi.

Els diàlegs tenen una frescor, una naturalitat i una credibilitat que poques vegades es troben en obres escrites per autors d’aquells que se’n diu “amb ofici”. A més, una cosa que m’agrada molt personalment és que no canvia el registre de la llengua: el narrador sempre és el narrador, el narrador és el creador absolut que no cedeix als personatges res que altere la coherència sobirana del text, del qual Peiró és amo i senyor.