Frank, la increïble història d’una dictadura oblidada

Autor: Ximo Abadia
Editorial: Dibbuks , 2018
Adreçat a lectors i lectores de 14 anys en avant

“Cal recordar el passat per a mirar el futur”. Aquesta és la frase que va motivar l’autor a endinsar-se en aquesta obra.

El seu valor és haver trobat una fórmula per mostrar un personatge històric d’una dictadura oblidada. Ideològicament és, per tant, un llibre necessari  per a les noves generacions que encara estudien el tema en els llibres de text.

Una sàtira sobre la figura d’un dictador, un home mediocre, superficial, estrateg. Malauradament hem normalitzat la irrupció a la nostra història d’un genocida, retrògrad, megalòman que va fer ús i abús de poder. Hem hagut d’assumir-la com un fet més, hem volgut fer creu i ratlla sense haver-lo col·locat socialment on li corresponia. Amb la mort de Franco, la monarquia, l’Església i els que tenen el poder, s’encarreguen de crear una amnèsia col·lectiva amb efectes que a hores d’ara encara estem patint, mentre que altres països que han patit una dictadura, l’han soterrada per sempre i han acabat defenestrant les figures dels seus dictadors.

Més que un llibre històric, com diu el mateix autor, és una sàtira, tant del personatge, com  de les institucions que defensa, de las actituds dominants en aquest període (prepotència, assassinats, robatoris…). La idea base és que a Frank li agraden els quadrats i, aquesta obsessió per la quadrícula apel·la a la rigidesa, a l’estretor i curtedat de mires i a la intolerància. Ens el presenten com una persona capritxosa, egoista, egocèntrica que no pararà fins a convertir i eliminar la resta de figures geomètriques, una metàfora magnífica del que va ser la seua persecució de totes aquelles persones que no pensaven com ell, va prohibir tot allò que no era quadrat, milers de persones van acabar soterrades i molts milers van haver de fugir. Es tracta, en definitiva, d’una obra crítica, un llibre de dolents que es basa en la senzillesa, però alhora, profunditat, amb què està contat. Imatges molt potents, agosarades, que recorden la tècnica del cartellisme, amb només cinc tintes i uns dibuixos molt planers i molt simbòlics que dominen per damunt del text sense que aquest perda la seua força amb frases curtes, la majoria d’un sol verb, rotundes, sense floritures.

Si vols llegir l’Allioli sencer, clica ací.