“Ens espera una croada en educació amb més càrrega ideològica que la dels vint anys anteriors de govern del PP”

Ha treballat en el Diario.es, El Mundo i en Contexto. Des de fa uns anys escriu en el setmanari El Temps, en què ha informat sobre diversos assumptes, però, sovint, sobre Educació. Va ser la manca de transparència sobre els actors principals de la xarxa privada concertada la que el va dur a estirar el fil i a escriure “El negoci de les aules. L’ensenyament privat i concertat al País Valencià”, que va obtindre la beca Josep Torrent de Periodisme d’Investigació 2020, atorgada per la Unió de Periodistes Valencians i la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació. Una quasi tesi doctoral sobre l’embranzida privatitzadora de l’ensenyament per part del PP que, en el context polític actual, esdevé més oportuna que mai.

Per què decidires llançar-te a investigar aquest tema en concret, tan opac a priori?

Tant en El diario.es com en El Temps, he cobert sovint temes d’educació, i quan vaig començar a acudir a les rodes de premsa, em vaig adonar que en els mitjans de comunicació i en el debat públic apareixien certs actors, però ho feien d’una forma neutra o objectiva, com si no tingueren interessos darrere. Això em va impulsar a començar a investigar per explicar quins eren els interessos que hi havia darrere d’aquestes empreses o fundacions, que solen ser molt més conservadores del que semblen a simple vista i de la resta de la societat.  Com dic en el pròleg, al final el que intente és “posar llum a la foscor” perquè l’opacitat i la impossibilitat d’accedir a moltes dades, com els ingressos de molts centres concertats, per exemple, és molt elevada.

A l’inici del llibre comences desvelant la cara oculta d’un dels mantres més usats pels defensors de la concertada-privada: la llibertat d’elecció de centre.

Durant els 20 anys de govern del PP es va demostrar que la llibertat d’elecció no era tal, ja que el que ocorria en el fons era que els centres eren els que escollien l’alumnat, i no a l’inrevés,  mitjançant mecanismes com, per exemple, les conegudes com a “quotes voluntàries”, que en el fons no ho són tant. La llibertat d’elecció és un concepte que va nàixer als Estats Units, impulsat per entitats ultraconservadores, finançades per fortunes com la dels germans Koch, que el que pretenien era erosionar el sistema escolar que hi havia en els seixanta i setanta. Després ha sigut un mantra molt usat també per l’Església catòlica per a defensar els seus interessos econòmics. Però la cara B que s’oculta darrere d’aquest concepte és la segregació social, com demostra un estudi de l’IVIE, que diu que només el 8% de l’alumnat de la concertada-privada és de rendes baixes. En el fons, aquesta particular versió de l’elecció de centre és una homogeneïtzació social, la creació de guetos, que a banda d’injusta, és molt perillosa.

Una altra de les circumstàncies de la privada concertada que sol restar oculta i a la qual et refereixes en el teu llibre és la precarietat laboral de gran part del professorat que hi treballa. 

En el debat sobre si l’escola concertada estalvia diners a l’Administració pública, on hi ha diverses interpretacions i cares envers aquesta qüestió, un dels assumptes que apareix de manera recurrent per part dels defensors de l’educació pública és, precisament, les condicions laborals dels treballadors de la concertada. Mentre en l’ensenyament públic els docents compten amb uns drets laborals adquirits, en la xarxa privada subvencionada la situació és diferent.

Un dels moments que marquen simbòlicament el naixement d’aquesta doble xarxa pública/privada concertada va ser la redacció de l’article 27 de la Constitució, en què d’una banda es reconeix el dret a una educació pública universal i, de l’altra, es reconeix aquesta suposada llibertat d’elecció de centre.

Això reflecteix el conflicte entre els interessos dels socialistes, que defensaven un model d’escola pública,  i els de la UCD, que defensava els interessos de l’escola catòlica i, en definitiva, els de la privada concertada. En aquest xoc es fa un exercici de funambulisme per congraciar aquestes dues qüestions. Més tard, quan arriben al poder, els socialistes van veure que no es podia construir d’una manera ràpida una xarxa escolar vertebradora del sistema educatiu per les mancances que s’arrossegaven després de tants anys d’escola franquista, en què l’educació estava en mans de l’Església.  Llavors la concertada pareixia una solució temporal per a garantir el dret a l’educació.

El problema és que eixa concertada, que en principi s’activà de forma temporal, ha passat a ser un element estructural del sistema.

Sí, hui en dia és estructural, perquè amb el temps, en lloc d’anar diluint-se, ha anat consolidant-se, sobretot en la mesura en què els lobbies i les patronals de la privada concertada han comprovat que poden traure molt de partit d’aquest mecanisme i han actuat com a vertaders grups de pressió amb els quals tots els governs han hagut de pactar.

En el llibre situes l’inici de l’etapa privatitzadora del PP al País Valencià quan, en 1991, amb Rita Barberà ja en l’Ajuntament, es comencen a privatitzar les escoletes municipals per iniciativa de l’aleshores regidora Dolores García-Broch, una de les representants del blaverisme més virulent.

La ciutat de València va actuar com a avantguarda del que després ocorregué a escala de país. Es decideix privatitzar unes escoles que havien funcionat molt bé i que eren una mena de referent, a més de ser més o menys gratuïtes, i en contraposició introdueixen el mecanisme del xec escolar, que les encareix substancialment, a banda de comportar molt poca transparència i fomentar la desigualtat. No cal oblidar que García-Broch era una empresària del sector,  tenia una acadèmia. Això, a més, coincideix amb l’oposició frontal de Barberà i García-Broch de cedir sòl públic municipal per a la construcció de centres públics, que era el que demanava una i altra vegada l’aleshores conseller d’Educació, Joan Romero.

A partir d’això i, sobretot, arran de la victòria de Zaplana en les eleccions autonòmiques del 1995, comença una embranzida privatitzadora que trenca el fins aleshores equilibri entre les dues xarxes educatives.  Quines van ser, al teu parer, les accions més greus que el PP mamprén al respecte?

Un dels moments més significatius té lloc quan, en arribar a la Conselleria d’Educació Fernando Vilallonga, sosté que l’escola pública per a ell és subsidiària de la concertada i això es reflecteix després en el mapa escolar que planifica que, efectivament, deixa molt relegada l’escola pública en comparació amb la concertada. Un exemple paradigmàtic d’açò és com quedà el mapa escolar a la ciutat d’Alcoi, on la privada concertada esdevé prioritària. L’altre moment més impactant té lloc quan es decideix concertar el batxillerat, que no és una etapa educativa obligatòria. Sobretot, tenint en compte que el 90% dels centres beneficiaris d’aquests concerts eren religiosos i que tot això es duia a terme mentre es retallaven unitats en centres de secundària públics que estaven molt massificats.

Has afirmat que un dels objectius d’aquest treball d’investigació periodístic és desvelar alguns dels principals actors en l’ombra de la xarxa privada concertada. Qui n’està darrere?

Per a poder tindre un debat seré i detallat sobre el sistema educatiu és importantíssim saber qui hi ha darrere de molts d’aquests col·legis, perquè aquestes persones tenen uns interessos econòmics i ideològics que, amb més o menys intensitat, es reflectiran en el tipus d’educació que impulsen. En aquest sentit, destaca el grup Fomento de Centros de Enseñanza, que gestiona sis centres al País Valencià, que són propers a l’Opus Dei i que tenen una filosofia educativa de segregar per sexe, molt contrària, per tant, als valors majoritaris del segle XXI. Gràcies a la LOMLOE, el Botànic ha pogut tancar-los l’aixeta de les subvencions, en contraposició amb el que va dur a terme l’aleshores conseller Tarancón, en concertar aquests centres elitistes. També és molt potent la patronal Escoles Catòliques i el que jo anomene “els soldats de la concertada”, com és la Federació de Pares Catòlics de València, amb Vicente Morro al capdavant, que és un actor molt significatiu, amb un activisme ultracatòlic notable, ja que ha estat el representant del Fòrum de la Família a València. A escala estatal hi ha CONCAPA, que a escala valenciana estava representada per l’alacantina Julia Llopis, que combina un activisme ultraconservador amb un rebuig frontal de qualsevol intent de normalització lingüística del valencià en les aules. Ara, va en les llistes de Vox.

Per què l’Església catòlica es mobilitza amb tant d’interés quan veu perillar la seua part del pastís del sistema educatiu?

L’Església catòlica històricament sempre ha controlat el sistema educatiu de l’Estat espanyol i una de les claus és que prompte van veure clar que els calia el pas dels púlpits als pupitres. El seu control de l’educació va ser paradigmàtic durant el franquisme. Després, amb l’adveniment de la democràcia, han intentat conservar la seua part del pastís educatiu per interessos econòmics, ja que hui en dia molts ordes religiosos clàssics depenen dels centres educatius i, especialment, per interessos ideològics, perquè contemplen l’escola com la principal via per a seguir reproduint la seua ideologia.

Després de 20 anys de privatització per part del PP, en 2015 l’esquerra guanya les eleccions. Però aquesta primera etapa, en matèria de política educativa, la defineixes en el llibre com “una primavera segada pels tribunals”.

Quant Marzà entra en la Conselleria hi ha un intent de regular les concertacions o, com ell deia, d’acabar amb la barra lliure dels privilegis de la concertada: s’elimina el districte únic, es fa un altre decret d’admissió, s’intenten regular els copagaments, etc. El que passa és que una de les principals mesures que ell pren és la racionalització dels concerts del batxillerat, per tractar de regular-los i retallar els que considera que no compleixen una sèrie d’objectius educatius. Aquesta mesura provoca polèmica en determinats centres concertats, que acaben recorrent la mesura en els tribunals perquè deien que això atemptava contra la llibertat d’elecció de centre. El TSJ valencià, en una sala amb molts membres de tarannà conservador, decideix donar la raó a aquests centres. La Generalitat ho du al Suprem, i aquest tribunal també els dona en gran manera la raó. Aquesta sentència és clau perquè condiciona moltíssim qualsevol intent de racionalitzar la concertació.

Quin balanç fas del govern del Botànic en matèria d’educació?

En termes generals, crec que la tasca educativa del govern del Botànic és satisfactòria. Al marge dels punts febles i de la cara B que puga haver tingut l’aplicació del model de plurilingüisme, s’ha buscat capgirar aquella filosofia pregonada pel PP que l’escola pública era subsidiària de la privada concertada. És cert que ha tingut les limitacions imposades pels tribunals, però també ha crescut força l’alumnat en escoletes públiques i s’han capgirat els rànquings dels centres més sol·licitats. Si durant l’etapa del PP, les primeres posicions de la classificació estaven dominades per centres privats concertats, amb l’executiu d’esquerres s’ha invertit i són els centres públics els capdavanters. Crec que aquest darrer fet és la mostra de quina ha estat l’orientació del treball de la Conselleria durant els mandats del Botànic, independentment del fet que hi haja altres assumptes a millorar de la gestió. La limitació dels anomenats com a privilegis de la concertada, tot i que encara queda una tasca important en matèria de fiscalització de les anomenades quotes voluntàries que acaben sent massa vegades obligatòries, és un altre dels actius de la gestió botànica, especialment per l’eliminació del districte únic impulsat per Maria José Català. 

Què podem esperar a partir d’ara, donada la deriva conservadora que ha palesat el resultat de les eleccions autonòmiques?

L’educació és un dels eixos fonamentals tant del PP com de l’extrema dreta Vox. Ambdues forces tenen aquest camp com un dels prioritaris i és evident que els populars tornaran a reactivar una ofensiva privatitzadora similar a la duta a terme en 1995, és a dir, amb la promoció d’una versió particular de la llibertat d’elecció que compta amb efectes segregadors. En mesures concretes, es traduirà en una nova regulació favorable a l’escola concertada ―anunciada ja pel neozaplanista Carlos Mazón― o per la tornada al districte únic, amb la qual cosa hi haurà un retorn a la situació on seran els centres els que escullen les famílies i no a l’inrevés. El matís, però, és que Vox pressionarà per a radicalitzar les mesures educatives. A banda de buscar l’arraconament del valencià, buscaran implantar mesures profundament ideològiques. En el programa de govern de PP i Vox, de fet, ja en figura una, com és la censura parental per a activitats extracurriculars. És el primer pas del que ens ve, una croada ideològica en educació que tindrà encara més càrrega ideològica que la impulsada durant els vint anys de govern del PP. I per què? Per què diversos rostres dirigents de Vox compten amb una trajectòria d’activisme ultracatòlic i de lobbistes per la concertada. 

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli.

 

---