Cap a la definitiva apropiació capitalista de la universitat

En el nostre temps, les formes de creació i transmissió dels sabers, els diferents sistemes educatius en uns i altres llocs i moments històrics, no han fet sinó adaptar-se als successius estadis del desenvolupament capitalista, adequant els seus models o “filosofies educatives”, independentment de la plasmació política que s’alterne en la supraestructura social.

Amb la decadència de l’ona expansiva del capitalisme, s’entrava en un nou model educatiu de la mà de la gran ofensiva neoliberal per a dur a terme un lent, però incessant desmuntatge de l’estat social i dels fonaments del capitalisme regulat keynesià, entre les conegudes conseqüències del qual hi ha la retroversió a l’esfera privada dels béns públics, així com la instauració de la inseguretat i la precarietat laborals.

En el moment de la 4a Revolució Industrial, la classe capitalista es debat entre dos objectius no sempre compatibles. L’apropiació de l’intel·lecte general en benefici propi, al mateix temps que el seu entorpiment o control mitjançant la desvaloració de la força de treball, siga parcial (subocupada) o total (descartada) per successius desplaçaments tècnics; i la sobreespecialització funcional de la força de treball més qualificada, desconnectada de la comprensió del món, de cara a fer-la un sector merament útil o funcional ―quan no, a través de l’estatus directiu, directament aliat―. En aquest camp radica una de les més importants dimensions de les lluites de classe en l’actualitat.

En l’àmbit educatiu superior, l’ofensiva de la classe capitalista cobraria cos a través del Manifest o Memoràndum Powel als EUA, punta de llança d’un ajust del sistema educatiu als paràmetres dominants del nou model productiu, que dona lloc a una triple dependència: del finançament privat; d’objectius privats ―en termes d’investigació i coneixement en general― i de la racionalitat comercial ―o comercialització general del sistema educatiu, que ultima la incorporació de les normes de competència i eficàcia empresarials.

Algunes de les més importants conseqüències de tot això per a la universitat són:

1. La mercantilització de l’ensenyament i empresarització de la Universitat.

La UE ha desenvolupat, especialment des de la primeria dels anys noranta, plans, lleis i programes que gradualment, però incessantment, han anat minant per dins la universitat pública, dificultant el pensament alternatiu i reduint en la pràctica la llibertat de càtedra i l’estabilitat professional ―processos que van de bracet, perquè amb inseguretat laboral la llibertat de càtedra queda altament afeblida.

En el pla mercantil, per al conjunt dels països membres de l’OCDE, l’ensenyament s’ha convertit en un dels últims tresors dels quals apropiar-se. Hui el negoci de l’educació mou arreu del món uns 4,6 bilions d’euros a l’any i, segons els càlculs de la consultora Holon IQ, seran 6,2 bilions en 2025, en àmbits que van més enllà de la pura gestió d’escoles i de campus privats, perquè inclou tot tipus d’activitats auxiliars com extraescolars.

En el cas concret de l’ensenyament universitari, la Comissió Europea deia en el seu document de 1990 sobre aquest tema: “Una universitat oberta és una empresa industrial (sic) i l’ensenyament superior a distància és una indústria nova. Aquesta empresa ha de vendre els seus productes entorn del mercat de l’ensenyament continu en el qual regeix la llei de l’oferta i la demanda”. Difícilment es pot ser més clar.

2. Entorpiment de l’accés a la universitat de les classes populars

Una vegada que se satura per dalt el mercat laboral, aconseguint-se un prou ampli exèrcit de reserva de força de treball qualificada, d’ara en avant es busca la gradual però continuada expulsió de l’ensenyament superior de més capes de la classe treballadora. No obstant, al mateix temps, cal fer front a un dilema urgent: com conciliar la reducció del finançament dels serveis públics amb la millora de la seua eficàcia com a “instruments” al servei de l’acumulació de capital.

La resolució d’aquesta contradicció es fa a partir de l’acomodació de l’educació a l’evolució del mercat de treball, això és, combinant l’adaptació ―la gastada flexibilitat― amb la dualització ―segmentació d’itineraris per a les diferents classes socials o fraccions de classe.

3. Atac directe a l’autonomia. Nova governança universitària

Fer de l’ensenyament superior un negoci lucratiu per a les grans corporacions capitalistes requereix també imprescindiblement intervindre cada vegada més la universitat pública i dissoldre a poc a poc la seua autonomia. L’empresa privada tradicionalment ha preferit que la força de treball intel·lectual siga formada i posada al seu servei amb fons públics i de la mateixa força de treball. En 2019, a l’Estat espanyol, va haver-hi més d’11.000 milions de despesa directa de les famílies i anualment s’inverteixen més de 53.100 milions de diners públics en educació.

Amb el temps, no obstant això, i amb vista a assegurar-se els objectius de rendibilitat de l’educació superior, les empreses es converteixen en prestadores de les universitats. Finançadores privades que quasi mai compleixen amb els principis d’ètica i responsabilitat social dels quals tant fan gala les mateixes universitats, però que sí que avaluen i jutgen els resultats d’aquestes, extraient-ne també creixents beneficis directes a través d’aquests préstecs.

Aquesta potestat avaluadora d’agències externes a la universitat és descrita sota enganyoses denominacions, com ara “autonomia amb rendició de comptes”, “universitat al servei de la societat”, “millora contínua de la qualitat i la competitivitat educatives”, “metodologies actives i participatives centrades en l’estudiantat”, etc.

Fer de l’ensenyament un negoci ―i desmantellar la universitat pública com a centre crític del saber― cerca no sols la gradual i soterrada privatització de les institucions públiques a través del desembarcament de les empreses en aquestes, sinó que necessita a més que la precarització laboral i la sobreexplotació prenguen carta de normalitat també en el treball universitari.

La multiplicació, com en la resta del món laboral, de les figures de contractació temporal i degradada, amb el consegüent augment de la precarització del professorat, com del mateix PAS, i la sostinguda disminució de les plantilles estables, ve de la mà de la potenciació del treball del professorat com a mer transmissor d’aquests buscats coneixements funcionals, en detriment de la investigació i de la docència criticocomprensiva.

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli.

---