L’anunci de la possible reobertura dels centres educatius per a atendre determinats nivells, a partir del pròxim dia 25 (el dia 18 al País Basc, segons el que ha anunciat el seu Govern) en aquelles zones sanitàries que hagen passat a la fase 2, ha donat lloc a una espècie de “carrera” entre diverses Comunitats Autònomes que sembla voler transmetre a la societat una aparença de normalitat que dista de ser real.

La reincorporació a l’activitat acadèmica presencial, en les actuals circumstàncies, comporta un indubtable risc. Ja es van produir situacions de contagi per coronavirus els dies posteriors al cessament de l’activitat lectiva presencial, quan -amb l’estat d’alarma ja en vigor- part del professorat va ser obligat a assistir als seus centres educatius. Quan s’han establit formes substitutòries que, malgrat la urgència de temps amb què han sigut implementades, funcionen raonablement bé i quan la hipotètica reincorporació a les aules ho seria per a un escàs període de temps -a penes unes setmanes-, sotmetre l’alumnat i el professorat a una nova modificació en el desenvolupament del curs, no sembla que vaja a portar més beneficis que perjudicis.

Obrir els centres amb part de l’alumnat d’Infantil i Primària comporta:


− Un risc sanitari evident per a l’alumnat, per al professorat i per a les famílies
implicades. L’activitat en una aula no és equiparable a la que es pot desenvolupar en la fase 2 a un supermercat, un banc, una perruqueria, un bar… etc. L’activitat en els centres educatius la protagonitzen xiquetes, xiquets i adolescents.


− Una part del professorat es troba en situació de risc, bé per edat, ben a causa de diverses patologies prèvies, o perquè conviuen o tenen al seu càrrec a persones de risc.


− Mantindre l’ensenyament a distància i la vegada presencial no és viable.


− Es produirien desequilibris evidents entre un alumnat i un altre.


− La proposta d’obrir de 0 a 6 anys sols per a l’alumnat els pares del qual treballen, comporta implícita una labor assistencial i no educativa.


− La franja d’educació infantil és la que més risc té ja que el contacte entre xiquetes i xiquets i el professorat és inevitable i necessari. A més a més, la manipulació de materials i objectes per part de les xiquetes i xiquets fa impossible assegurar la higiene i mantindre les mesures sanitàries adequades.

D’altra banda, obrir els centres d’Educació Especial suposaria:


− Un risc sanitari evident per a l’alumnat, per al professorat i per a les famílies
implicades. Aquest tipus d’alumnes és particularment actiu a l’hora de relacionar-se,
mantindre contacte físic amb la resta de persones i amb els objectes que els envolten.


− La possibilitat de mantindre la disciplina en qüestió d’higiene, segons la recomanació
de les autoritats sanitàries, resulta especialment difícil en aquests centres.


Obrir els centres de Secundària per a reforços, proves de 4t de l’ESO, Batxillerat, etc:

− Comporta molts més riscos que beneficis.


− Les avaluacions i els reforços poden realitzar-se per altres mitjans: portafolis, exàmens, exàmens orals per videoconferència, treballs, etc.


− Es poden cometre errors, sobretot amb els canvis tan significatius que s’han produït
en els processe d’ensenyament- aprenentatge, però ja hi haurà temps durant el pròxim curs per a corregir-los.



L’activitat lectiva a distància ha de continuar com fins ara, en el període de suspensió de l’activitat lectiva presencial fins a la finalització del curs. Es requereix que les i els docents es dediquen en exclusiva a eixa funció, i no diversificar-se i realitzar un ensenyament simultani dual (presencial i a distància). Cada docent ha de seguir la seua activitat amb els grups amb què treballa des del començament del curs.


− No és factible duplicar la jornada laboral d’aquests docents que hauran d’atendre aquests grups en el centre educatiu en horari de matí i seguir la resta del dia atenent la resta d’alumnat en horari de vesprada, amb un nivell d’estrés i sobrecàrrega de treball
insuportable. Sobretot tenint en compte que queden 3 setmanes de curs.


− No és factible unir cursos (amb alumnat del qual es desconeix les seues necessitats).


− Perquè eixa activitat lectiva siga equitativa s’han d’adoptar mesures de compensació
educativa que eviten la bretxa digital, dotant d’equips i connectivitat a l’alumnat que ho 
precise (d’acord amb les necessitats detectades per l’Orientació del centre, la tutoria, l’Equip Directiu i els Serveis Socials corresponents).


− Per al Curs 2020/2021 s’hauran de reforçar molt les plantilles, disminuir ràtios,
augmentar els programes de reforç, els PT, AL, etc. 


− Les substitucions han de cobrir-se en tots els casos perquè l’activitat lectiva no es veja ressentida. Durant la suspensió de l’activitat presencial, el professorat està treballant fins i tot més hores de les habituals. En condicions normals ja existeix una grandíssima dedicació i ara es veu incrementada.


− Les i els docents no han de dedicar-se a funcions assistencials per a les quals no estan formats. Per a això hi ha personal específicament capacitat i titulat. Es podria considerar intrusisme professional si les i els docents s’encarregaren de funcions que no són pròpies. Hi ha Cicles Formatius que tenen eixe perfil d’assistència, de dinamització.


El paper que esperem del Ministeri d’Educació correspon amb el d’encapçalar iniciatives que ajuden les Comunitats Autònomes a finalitzar de la millor manera possible el present curs. En aquest sentit, creiem que hi ha una bona oportunitat el pròxim dia 14, amb la celebració de la Conferència Sectorial, per a centrar esforços en establir les condicions en les quals s’han de desenvolupar les proves d’accés a la Universitat i programar el curs 2020/21. A menys de dos mesos de la celebració de l’EVAU, és indispensable que s’establisquen les garanties sanitàries que 
reduïsquen la incertesa que, ara mateix, tenen estudiants i professorat sobre aquest tema.


D’altra banda, l’inici del curs pròxim presenta també incerteses sanitàries, com bé ha
 assenyalat la mateixa ministra públicament, la qual cosa pot fer necessari el descens del nombre d’alumnes per aula. Això exigeix una planificació adequada i la provisió de fons addicionals perquè les Conselleries de les diferents Comunitats Autònomes puguen dur-ho a terme. Es fa, per tant, imprescindible, un augment pressupostari que no faria sinó acostar-nos a la mitjana europea d’inversió en matèria educativa.
Totes les organitzacions amb representació estatal hem demanat, a través d’un escrit registrat en el Ministeri el passat dia 6, la convocatòria de la Mesa General de Negociació del Personal Docent no Universitari. La coneguda aversió al diàleg amb els representants del professorat que ha demostrat vosté en la seua gestió, ens fa ser pessimistes de cara a la celebració d’eixa reunió que considerem imprescindible, per a poder arribar a consensos que eviten afegir tensió a una situació ja de per si especialment estressant. La llei 31/1995 de 8 de novembre de Prevenció de Riscos
 Laborals en els seus articles 14 i 21 entre altres, estableix els drets de la classe treballadora en materia de protecció, així com les obligacions de l’ocupador o ocupadora en situacions de risc greu, com poguera ser el cas.


Esperem que el ministeri vetle pel compliment de la legalitat vigent, promoga 
accions que ajuden a tota la comunitat educativa a acabar aquest curs de la millor manera possible i establisca les condicions perquè els cursos vinents puguen desenvolupar-se en les condicions de qualitat educativa necessària.