Universitats precàries

Secretariat Nacional
Universitats STEPV

Una part considerable del personal dedicat tant a la investigació com a la docència, treballa sota unes condicions indignes, precàries i sense futur.

Aquest número de la nostra revista està dedicat a la recuperació de drets econòmics, socials i laborals. Des del sector d’universitats volem donar una mirada adreçada a les persones que encara estan molt lluny d’aconseguir els mínims drets laborals necessaris per a tindre una vida laboral digna, amb futur i estabilitat.

Any rere any, les rectores i rectors de les universitats públiques valencianes manifesten el seu pesar per les mancances en el finançament públic que pateixen a l’hora de desenvolupar les responsabilitats que, per llei, els corresponen. En cada acte d’inauguració de curs acadèmic queda palés aquest problema financer. Malgrat això, en la rendició de comptes anuals de les universitats, s’hi observa un augment constant en el nombre d’alumnes, de nous graus, de nous títols de postgrau, de projectes d’investigació, etc. Algú podria pensar que és una mostra de l’eficàcia en la gestió del personal universitari (que ho és), però més enllà del sobreesforç que això està suposant per a totes i tots, s’hi amaga una realitat de precarietat, incertesa i manca de futur de bona part del personal que treballa a les universitats i que són, a la fi, la base sobre la qual s’estructura bona part de la continuïtat del sistema universitari públic.

Una part considerable del personal dedicat tant a la investigació com a la docència, treballa sota unes condicions indignes, precàries i sense futur. Que projectes d’investigació punters estiguen sent desenvolupats per persones que cobren un poc més que el salari mínim interprofessional i sense saber si continuaran desenvolupant el seu treball el següent mes; o que un percentatge importantíssim de la docència universitària siga impartit per professorat a temps parcial, sense reconeixement del seu treball, sense carrera docent i amb sous de misèria, dona una idea de fins on el món laboral universitari és un dipòsit de precarietat i condicions laborals lamentables.

El sector d’universitats d’STEPV-Iv ha realitzat unes enquestes personals, representatives en gran part, de la situació actual (i passada) del personal precari universitari.

En primer lloc, trobem el personal d’investigació. Homes i dones que treballen cada dia en els laboratoris universitaris, duent a terme projectes d’investigació. Hem de recordar que a l’Estat espanyol, la investigació bàsica es produeix majoritàriament en centres públics, incloent-hi les universitats. Per tant, la seua tasca és fonamental per al sistema científic i tecnològic en una societat moderna i desenvolupada.

Des de la Universitat d’Alacant, ens parla Víctor Arcos (28 anys), que, després de quatre anys d’antiguitat en la universitat i durant el seu treball predoctoral, ens comenta que les expectatives de futur a la universitat són baixes, especialment si no es pot accedir a estades de llarga durada a l’estranger, ja que aquestes estades són bàsiques per a poder tindre accés a la seua carrera acadèmica i no tindre expectatives reals de progressió li produeix episodis d’ansietat personal, per la incertesa constant a curt i mitjà termini, així com per la precarietat econòmica que això comporta. Per tant, demana a l’administració de la seua universitat que treballe per a millorar les oportunitats d’estabilització real d’aquest personal així com la millora de les seues condicions laborals.

Als laboratoris d’investigació universitaris, als serveis tècnics, a llocs especialitzats de treball tècnic, trobem una figura que sovint passa desapercebuda en els discursos acadèmics i per desgràcia en els pressupostos universitaris. El personal tècnic, de gestió, administració i suport dedicat a la investigació arrossega anys i anys de condicions precàries, amb contractes vinculats a projectes d’investigació que mai acaben de convertir-se en llocs de treball estructurals. Amb el pas del temps, aquestes persones constitueixen una autèntica vergonya pública per a les universitats que sostenen sota condicions infrahumanes a les nostres companyes i companys. 

En tenim un exemple, paradigmàtic, en el nostre company Rafa Blasco (49 anys), que, des de la UPV fa més de vint anys amb contractes precaris, condicions econòmiques de misèria i sense cap esperança d’estabilització laboral que li permeta tindre i mantindre un projecte personal de futur. Gràcies a la seua especialització com a enginyer informàtic, dona suport a molts projectes d’investigació, suport sense el qual seria impossible el seu desenvolupament exitós. Tot i això, Rafa assegura que porta tot el temps realitzant les mateixes tasques que els seus companys de treball, però percebent menys salari, sense els complements salarials corresponents, sense carrera professional, etc. És cert que la seua relació laboral ja no és un seguit de contractes i contractes laborals, ja que després de la reforma laboral, ara la seua relació és indefinida, paraula que defineix perfectament la indefinició vital a la que està sotmés.

Rafa parla de les seues expectatives de futur en el següents termes: “No existeixen expectatives de progressió professional per al personal laboral de suport a la investigació. La universitat no preveu cap mecanisme d’estabilització per al personal amb dècades d’antiguitat en el mateix lloc. Si la situació no canvia, el futur consisteix a continuar encadenant addendes amb data de finalització i salaris baixos fins a la jubilació, si es té la sort d’arribar-hi”.

I va més enllà quan ens explica quines són les conseqüències per a la seua vida personal:
“Aquesta situació provoca dificultats en aspectes tan bàsics com sol·licitar un préstec hipotecari. Els contractes temporals (o indefinits amb data de finalització del finançament) no garanteixen la capacitat de pagament futura, la qual cosa dificulta l’accés a l’habitatge i genera inestabilitat personal i familiar”.

Poc es pot afegir a les paraules de Rafa. La situació és dura, complicada i de difícil solució. Tot i això, ell mateix proposa com a mesures bàsiques inicials per a la millora de les condicions del personal de suport a la investigació les següents:

Equiparació salarial amb el personal funcionari equivalent.

• Reconeixement del dret a la carrera professional.
• Estabilització del personal amb molts anys d’antiguitat al mateix lloc de treball.

Pel que fa a la docència universitària, també suporta alts índex de precarietat laboral, com la investigació. En primer lloc, tenim l’eterna problemàtica del professorat associat que imparteix docència a les universitats. Així ho testimonia el professor associat de la UJI, Paco López (65 anys) i que fa 25 anys que treballa com a docent en aquesta universitat. Segons López, el seu dia a dia universitari, suposa indefensió i incertesa pal·liades per l’entusiasme d’impartir docència, traslladant l’experiència de la meva professió a l’aula. Per a Paco, el procés d’estabilització del professorat associat ―en realitat una reconversió encoberta― i la falta d’empatia per part de la universitat on fa tant de temps que treballa, han suposat viure una etapa d’incertesa i decepció. Segons ell, l’equip de govern de la seua universitat s’ha comportat com un grapat d’empresaris ineficaços que han jugat a ser gerents sense tindre capacitat, provocant desil·lusió entre el professorat, que, quan més necessitava de la seua empatia, ha rebut gran dosis d’indiferència. A les portes de la seua jubilació, el nostre amic i company comparteix amb nosaltres la seua visió del camí que ha de seguir la figura del professorat associat en les universitats públiques valencianes. Segons la seua opinió, tot passa per la signatura d’un nou conveni que garantisca igual salari per a igual treball; en segon lloc, una millor planificació de les assignatures, contemplant les àrees específiques per a la docència del professorat associat; i en tercer lloc, la reivindicació d’una major cotització a la Seguretat Social.

Arran de la publicació de la darrera (i no serà l’última) llei d’ordenació del sistema universitari públic, va aparéixer una nova figura docent, el professorat substitut, que per desgràcia ha vingut a col·locar-se en el vagó de cua de les figures docents universitàries. El professorat manca de qualsevol tipus de carrera docent o professional i percep salaris de misèria, tot i que puguen substituir a personal funcionari amb sous que tripliquen els ingressos de qui el substitueix. Sense capacitat per a progressar o funcionaritzar-se, sotmesos a la temporalitat i la parcialitat de jornada i sent les últimes en els departaments, les persones que estan accedint a aquesta figura de nova creació representen la pitjor cara de la precarietat universitària, aquella que és incompatible amb els discursos grandiloqüents, els comptes de resultats exitosos i els rànquings mundials d’excel·lència universitària.

En resum, les universitats públiques valencianes amaguen sota una brillantor acadèmica artificial un món de precarietat, salaris de misèria i absència de futur. És el moment de continuar amb la lluita sindical per a revertir aquesta situació. Som-hi!

---