Un tràgic viatge

Begoña Siles Ojeda

Oliver Laxe inscriu en el títol, Sirat. Trance en el desierto, l’essència dramàtica i l’estètica aspra de la seua última i guardonada pel·lícula.

El significat de la paraula àrab sirat, que es significa ‘camí’ ―més específicament ‘el pont més estret que condueix de l’infern al paradís’―, es fusiona amb les accepcions de les paraules trance i desierto per a conformar l’entitat metafòrica de la narració. Segons el diccionari de la RAE, trance pot significar tant ‘moment decisiu i crític’ com ‘l’últim estat de temps de la vida, pròxim a la mort’, mentre que “desert” es refereix a un ‘territori arenós i pedregós’.

D’aquesta manera, Oliver Laxe desplega la història de Luis (Sergi López) com un viatge infernal per terres inhòspites. Un pare que, al costat del seu fill Esteban (Bruno Núñez), recorre quilòmetres buscant la seua filla Mar, desapareguda fa mesos en una festa rave celebrada en les àrides terres marroquines. Una busca que els porta a unir-se a un grup de ravers que es dirigeixen a l’últim festival de música electrònica en el desert, amb l’esperança de trobar-la.

En Sirat. Trance en el desierto, ressonen els ecos del gènere de la road-movie, del western ―de Centaures del desert de John Ford―, i del distòpic apocalíptic ―d’una tercera guerra mundial―. Ara bé, la mirada de Laxe transcendeix aquests tres gèneres i, a mesura que avança la pel·lícula, ens desconcerta cada vegada més el que hi conta. Es tracta d’un viatge iniciàtic de personatges desarrelats pel desert, on potents altaveus s’eleven sobre l’aridesa com a tòtems de deïtats tribals, expel·lint una música electrònica de ritme visceral. Com tot relat iniciàtic, és un viatge existencial on els personatges són commoguts pel sentit de la vida i de la mort. En Sirat. Trance en el desierto, els personatges s’abismen a la tragèdia de la mort que emana d’una terra desolada per l’abrasament i la guerra. Una desolació que l’estil cinematogràfic d’Oliver Laxe expandeix de manera esquinçadora als espectadors.