Quatre pinzellades sobre la mal anomenada llei de “Llibertat educativa”

Jordi M. Antolí Martínez
UEM-UA, Universitat d’Alacant

I si bé és cert que el sistema educatiu no pot ser tot sol responsable de la recuperació de la llengua, també ho és que fins ara l’escola ha estat el principal puntal d’aquest procés, davant de l’absència d’un sistema audiovisual potent en valencià o del poc compromís amb la llengua que ha mostrat bona part de la classe política valenciana o del món empresarial.

Les universitats valencianes ja vam advertir sobre els perills de la llei abans que fos promulgada: em referisc als comunicats i informes emesos pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i la UEM (març 2024, https://web.ua.es/va/uem/documents/comunicat-rebuig.pdf), per la Universitat de València (abril 2024, https://www.uv.es/llengues/informes/InformeUV.pdf) o per la Xarxa Vives d’Universitats (juny 2024, https://www.vives.org/2024/06/05/declaracio-de-la-comissio-permanent-de-la-xarxa-vives-duniversitats-en-relacio-a-la-proposicio-de-llei-de-llibertat-educativa-al-pais-valencia/). Aquests documents s’afigen a les declaracions de moltes entitats culturals, cíviques o sindicals. És, doncs, una llei que naix en contra del criteri acadèmic i del consens majoritari entre els professionals de l’ensenyament i de les entitats compromeses amb la normalització del valencià. Una norma sense fonament pedagògic, que solament s’entén com a reacció als tímids progressos que puntualment havia assolit el valencià amb la llei 4/2018; no cal insistir que aquests progressos no s’han donat arreu del país ni tampoc que no han estat generals.

Els documents que he citat anteriorment ofereixen ja una anàlisi molt detallada de les raons pedagògiques, sociolingüístiques o jurídiques que fan que aquesta siga una mala norma, especialment per a l’ensenyament en valencià. Per qüestió d’espai, ací em centraré en els quatre punts que al meu parer són més perillosos.

En primer lloc, cal desemmascarar l’ús tendenciós i fal·laç que fa la llei del concepte de “llibertat educativa”, per diversos motius:

1. d’una banda, la llibertat educativa que postulen queda reduïda, estrictament, a la llibertat per a triar o no el valencià com a llengua vehicular.
 
2. Més encara, perquè, de tots els sistemes que hem tingut fins ara, aquest és justament el menys transparent de tots: les famílies coneixeran la llengua base després de fer la sol·licitud, quan es publiquen els resultats de la consulta.
3. No pot haver-hi llibertat sense informació, i des del punt que se situa l’elecció de la llengua base en el moment de la sol·licitud d’admissió a educació infantil, es fa difícil que les famílies puguen accedir a l’assessorament que necessiten.

En segon lloc, el que arriba a la societat és que la llei 1/2024 és una tornada a l’anomenat “sistema de línies” vigent, amb modificacions, des dels anys noranta i fins a la implementació del model únic previst en la llei de plurilingüisme. La nova llei no constitueix en cap cas una tornada a aquest sistema, ja que:

• les famílies no triaran directament la llengua base d’ensenyament, sinó que resultarà d’una consulta,
• els centres educatius no tindran cap capacitat de decisió en la tria de la llengua base,
• la presència del valencià com a llengua vehicular quedarà molt lluny del que oferien els programes PEV i PIL.

En tercer lloc, el moment que s’ha establit per a la consulta comportarà, de facto, la impossibilitat que el valencià siga llengua base més enllà de casos puntuals. La llei 1/2024 situa el moment de l’elecció de la llengua base en la sol·licitud d’admissió a l’etapa d’Infantil i la tria condicionarà la distribució de les llengües vehiculars de l’ensenyament també a Primària i (opcionalment) a Secundària. D’aquesta manera, sense la possibilitat que el centre o l’administració educativa introduïsquen mesures correctores a favor del valencià, es posa en lliure competència una llengua en un estat de minorització crític amb la llengua dominant. Els resultats de la darrera enquesta de coneixement i ús social del valencià (2021, https://ceice.gva.es/documents/161863132/174616028/enquesta+%C3%BAs+del+valencia%CC%80+2021_web.pdf/6a3e6836-f136-bffc-8593-0381eedc297b?t=1674558043543) redueixen el percentatge de persones que declaren tenir el valencià com a L1 a poc més d’un vint per cent de la mostra i posen de manifest l’escassa adhesió de la societat valenciana cap a la llengua pròpia. En aquest context, és més que probable una davallada dràstica en l’ús de la llengua com a vehicular de l’ensenyament, amb les conseqüències que això tindrà per al desenvolupament de la competència comunicativa i per al procés de normalització.

En quart lloc, la llei amplia els nivells de valencià certificats per homologació d’estudis als ja previstos per l’ordre 7/2017, fins al punt d’acreditar un nivell de C1 (que és, per exemple, el requisit per a accedir al cos de docents del sistema educatiu valencià) a l’alumnat amb una qualificació de 7 o més en la matèria de Valencià en el batxillerat o en les PAU. I, això, retroactivament des del curs escolar 2009-2010. Aquest punt no és una novetat de la llei 1/2024, ja que el govern anterior va intentar aprovar una norma similar l’any 2022 en contra de la qual ja ens vam posicionar (https://web.ua.es/va/uem/documents/comunicat-homologacio.pdf). És cert que aquesta certificació es dona, per exemple, a les Illes Balears o a Catalunya, però el context educatiu i sociolingüístic d’aquells territoris és marcadament diferent: la presència del català en l’ensenyament i en l’ecosistema comunicatiu garanteix l’assoliment del nivell certificat. En el nostre cas, d’entrada, no s’ha fet cap avaluació que permeta saber quina és la competència amb què acaben els nostres estudiants. Les PAU tampoc avaluen les competències orals recollides en el MECRL. Una norma com aquesta desincentivarà l’estudi de la llengua i devaluarà els certificats. I si bé és cert que la competència comunicativa no garanteix l’ús de la llengua, també ho és que sense competència no pot haver-hi ús.

La llei 1/2024 és la demostració que el Consell actual renuncia obertament a complir dos manaments de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià: fomentar la normalització del valencià i garantir la competència comunicativa en les dues llengües oficials. Davant de la inacció o de l’actuació descaradament contrària dels poders públics, haurà de ser la societat civil, tots nosaltres, la que demostre fermesa en la reivindicació dels drets lingüístics i educatius. Ens hi juguem el futur de la llengua.