Més de quaranta anys d’escola d’estiu a les terres del sud

Joan Blanco

Celebràvem quaranta anys de treballs i de compromís des que aquell moviment que van representar les escoles d’estiu, iniciat amb la primera escola en 1975, va aplegar a Elx, després d’haver passat durant dos cursos per Dénia. 


La formació, especialment la formació cooperativa i crítica, mai va ser un objectiu de l’administració educativa. Encara no ho és. Però aquelles generacions de professorat que despertaven del malson de la dictadura tenien clar que ser mestres era sinònim de ser treballadores i treballadors de l’ensenyament —amb el seu component reivindicatiu i solidari amb la resta de la classe obrera— alhora que comportava un compromís renovador de coneixements i mètodes d’ensenyament, de connexió amb el seu entorn social i, per tant, també amb la seua llengua i cultura. 


La renovació pedagògica, i els seus moviments, van formar part d’un moviment unitari on es van creuar diferents visions i aspectes educatius, diverses formes de treballar i diferents formes d’organització. 


El nostre país és heterogeni, amb més de tres-cents quilòmetres de diversitat de nord a sud. És, alhora, industrial i agrícola, urbà i rural, d’horta i de secà, amb dos llengües en contacte, amb famílies arrelades i nouvingudes. Totes aquestes diversitats es barregen en el sud com en cap altra part. I l’ensenyament no havia de ser una excepció. 


El Moviment de Renovació Pedagògica de les terres del sud va ser una de les expressions més completes de la fusió del sindicalisme actiu, de les ànsies de renovació de l’escola i de la dignificació del país. Durant anys, cada curs i cada juliol, persones de l’Alcoià, les Marines, el Vinalopó, l’Alacantí o la Vega del Segura es van ajuntar en el col·legi El Palmerar d’Elx per a continuar pensant com treballar l’escola pública. Tots els vessants possibles de la societat valenciana, i dins d’ella de l’ensenyament, van trobar en la confluència la seua millor expressió i la força més gran. L’espenta d’aquella generació ha de continuar. Moltes persones cabdals en eixe esforç ja no estan ací. Trobem a faltar persones com Pep, Regina, Melchor…, però el seu esperit lluita cada dia per a continuar aportant força al model d’escola pública. 


En una època en què el sectarisme, les discriminacions o l’odi sacsen la nostra societat, l’exemple d’aquelles iniciatives on les diversitats procedents de diferents sensibilitats socials, llengües d’ús o nivells educatius, mai va ser un problema per a sumar esforços i reflexions. Com a sindicat hem d’apostar per recuperar i mantindre viva aquella herència. Ens hi juguem la nostra raó de ser.


Sindicalisme i renovació pedagògica
Extractede la declaració del IX congrés d’STEPV (2003)
Parlar de sindicalisme en l’ensenyament és parlar també de la necessitat de lluitar per canviar l’escola. Els sindicats, a més de reivindicar millores i canvis en l’organització, estructura i condicions en les quals es desenvolupa el nostre treball, que no cal dir que és important, també han de saber que molts dels nostres problemes deriven de la funció social que el sistema dona a la nostra professió, al nostre treball. La defensa dels interessos dels treballadors i treballadores de l’ensenyament demana alliberar-lo de la funció social que el poder i el mateix sistema social li imprimeix i en què entra en contradicció permanentment.
 La defensa conseqüent dels interessos dels ensenyants va lligada a la transformació de l’escola: l’escola com a servei públic, en el marc d’una educació al servei dels éssers humans.
 La renovació pedagògica no és un discurs qualsevol en el marc d’ofertes de formació, és la possibilitat que tenim tots i totes de fer propostes, projectes, a partir dels problemes que anem vivint. Els problemes o es resolen en un marc de formació crítica, alternativa, que vol dir renovadora, o es resolen segons el paradigma del poder i, per tant, es perpetuen.