Malestar docent. De motius per a la mobilització, ens en sobren

El maig de 2025, el Sindicat va fer una reflexió sobre la situació de l’ensenyament i va arribar a la conclusió que el curs 2025/26 havia de ser el curs de la mobilització per a recuperar el poder adquisitiu i millorar les condicions laborals. Igualment calia mantindre la lluita per la derogació de la mal anomenada llei de llibertat educativa.
Calia continuar amb la mobilització al carrer, com ja vam iniciar en la vaga educativa del 23 de maig de 2024, després de conéixer l’esborrany de la llei de llibertat educativa, i durant el curs 2024/25 amb les mobilitzacions per a exigir la dimissió de Mazón i del conseller Rovira pels fets de la dana. Les polítiques regressives de l’actual govern en matèria d’educació, l’abandonament de la zona dana i la manca d’interés per a negociar millores per al professorat, mereixien una resposta sindical el més unitària possible.
Recordem que durant el curs 2024/25 la Conselleria va denunciar els acords de plantilles docents, signats per tots els sindicats amb el govern del Botànic el juny de 2023 i va paralitzar la creació i adjudicació de 1.900 llocs de treball. Malgrat que STEPV va guanyar els autos del TSJ que obligaven a la Conselleria a aplicar els acords, només es van adjudicar un 17% de les places previstes.
Construir la unitat sindical
És per tot això que des del mes de juny de 2025, STEPV va iniciar una sèrie de reunions per a preparar aquestes mobilitzacions amb la resta de sindicats amb representació en la Mesa Sectorial d’Educació. Un primer exemple que la unitat sindical començava a caminar després d’anys van ser les concentracions del juliol en la Conselleria d’Educació contra les retallades en FP, en què els cinc sindicats de la Mesa Sectorial van participar amb pancarta unitària.
Al setembre es van reprendre les reunions, en les quals només van participar tres dels cinc sindicats. S’hi va acordar dur una proposta conjunta a la Junta de Portaveus del 25 de setembre, en què es tracta el calendari de negociació del curs. En aquesta reunió, presidida pel secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy, es va rebutjar la negociació d’aquestes millores: recuperació de poder adquisitiu, reducció de ràtios i de càrrega burocràtica, millora de les infraestructures, reversió de les retallades de plantilles i derogació de la llei de llibertat educativa.
Davant d’aquesta resposta es va iniciar un procés assembleari comarcal i presencial durant el mes d’octubre, convocat per STEPV, CCOO i UGT, que va concloure amb la proposta d’un calendari de vagues fins al mes de maig, si no hi havia resposta de la Conselleria.
La primera acció es va dur a terme el 20 de novembre, amb el govern en funcions després de la dimissió de Mazón per la pressió del carrer i de les famílies. Centenars de docents es van concentrar a les portes dels centres per a exigir l’inici de les negociacions de la plataforma reivindicativa. La següent acció va ser la vaga de l’11 de desembre, amb una nova consellera acabada de nomenar en substitució de José Antonio Rovira: Mari Carmen Ortí. A aquestes accions, s’hi va sumar també CSIF.
La reacció de la Conselleria
La consellera va convocar els sindicats a partir del 7 de gener, per separat i no conjuntament com exigia el comité de vaga, format per STEPV, CSIF, CCOO i UGT. En les reunions la consellera es va comprometre a incloure els punts de la plataforma reivindicativa en les negociacions, una condició necessària però insuficient. Les negociacions no es concretaven mai i, per això, STEPV acordava en el Consell Nacional del 25 de gener la convocatòria de mobilitzacions per a finals de febrer i principis de març davant la inacció de la Conselleria, unes accions a proposar a la resta de sindicats del comité de vaga que, finalment, no es van dur a terme.
El 10 de febrer va tindre lloc una nova reunió de la Junta de Portaveus, mentre el professorat es tornava a concentrar a les portes dels centres educatius. Novament, la resposta del secretari autonòmic, McEvoy, va ser lamentable i simplement es va comprometre a iniciar les negociacions a partir del març, una resposta inacceptable per al comité de vaga, que va acordar convocar manifestacions a Alacant, València i Castelló el 28 de febrer i una nova vaga el 31 de març.
Per acabar-ho d’adobar, la Conselleria no ha deixat de perpetrar noves agressions cap al professorat i cap al valencià. En una mateixa setmana, la Conselleria va censurar el currículum de Valencià en Batxillerat, limitant-lo a l’estudi d’autors i autores estrictament valencians i a la dialectologia del territori valencià. També va aprofitar per a reforçar l’assignatura de Religió en Infantil i Primària i en Batxillerat. Igualment va modificar el calendari escolar per a declarar Nadal i Pasqua lectius. I, sense convocar Mesa Sectorial, va denunciar l’acord de professorat interí de 2010, que serà substituït per una ordre.
Al tancament d’aquesta edició, la Conselleria encara no ha convocat la Mesa Sectorial per a tractar les condicions laborals del professorat. Tanmateix, es preveu una negociació poc satisfactòria atenent les actituds que fins ara ha mostrat la Conselleria.
La importància de la mobilització
Davant les agressions de la Conselleria d’Educació i la manca de voluntat negociadora, l’única resposta que queda és la mobilització, ja que és la garantia d’aconseguir millores salarials i de condicions laborals i posar fre a la bateria de mesures regressives d’aquest govern.
Ens veiem el 31 de març en els carrers.