L’home que dibuixa novel·les i escriu quadres

Manel Àlamo
Àrea de Publicacions i Comunicació

Manuel Baixauli és un dels grans escriptors valencians de l’actualitat. Tot i que ja havia publicat alguna obra —Espiral (1998) i Verso (2001)—, el seu gran salt qualitatiu es produeix en 2006 amb L’home manuscrit, obra amb què va guanyar el Premi Mallorca, que el va consagrar tant per a la crítica com per al gran públic. Després d’aquest gran èxit, van arribar La cinquena planta (2014), Ignot (2020) i, l’any passat, Cavall, atleta, ocell —que ja va per la quarta edició—, novel·la guardonada amb el Premi Òmnium a la millor obra publicada en català durant 2024.

Baixauli ens va rebre un matí assolellat al seu estudi de Sueca, la casa on va viure els primers anys de la seua infantesa. El refugi on escriu i pinta, perquè, a banda d’escriure també desenvolupa la seua faceta creativa amb els pinzells, el color i les formes. Dos mons, aparentment diferents, però que ell conjuga amb naturalitat: «La meua literatura és molt visual», ens confessa, «en els meus llibres apareixen dibuixos, fotografies i, sobretot, hi ha gran presència de la imatge, de l’estètica visual. Tot el que escric ho imagine. D’altra banda, la meua pintura s’ha contaminat de la literatura en el sentit que, dins dels quadres, incloc textos que per a mi tenen un valor estètic, però també conceptual».

No podem aventurar què hauria ocorregut si Baixauli, en compte de nàixer a Sueca, haguera nascut en qualsevol altra localitat del País Valencià. Potser ens hauríem perdut un gran escriptor. El fet de compartir veïnatge amb Joan Fuster i Josep Palàcios va ser fonamental. «Vaig estar quatre o cinc vegades a casa de Fuster. Aleshores encara no escrivia, únicament pintava. Però ens va influir a tots els que ens vam decidir per escriure. Ara bé, la meua literatura s’assembla més a la de Palàcios que a la de Fuster.»

Viu un moment dolç, a pesar que, com tristament sol ocórrer al País Valencià, costa que les grans capçaleres valencianes se’n facen ressò. De fet, l’últim guardó, l’Òmnium, va passar completament desapercebut ací a casa nostra, raó per la qual l’autor es va queixar en les xarxes socials. «No tant perquè no se’m fera cas a mi —podria haver-li ocorregut a Rafa Lahuerta a Vicent Usó, o a qualsevol altre autor nostre—, sinó perquè no es va informar que un valencià havia aconseguit el premi més important de les lletres catalanes. Trobe que és un exemple més d’autoodi, de no voler reconéixer el que tenim, i també un cert anticatalanisme perquè és un guardó que ve de Barcelona». Amb tot, per a l’autor de Sueca el premi més important és el reconeixement dels lectors, «és el que més il·lusió em fa, que em lligen, que valoren el meu treball».

A pesar del context advers contra la llengua, per a Baixauli no és cap heroïcitat escriure en valencià. Ho veu natural perquè és la llengua en què viu, estima i, també plora. Malauradament, cal remarcar que no va tindre l’oportunitat d’estudiar-la a l’escola perquè en aquella època estava proscrita. «Vaig haver d’aprendre el valencià sol. Ha sigut una carrera d’obstacles des del primer moment. Però només les coses que costen són les que valen la pena». Per aquest motiu, considera que la consulta que ha abanderat el PP valencià per a triar la llengua base en els centres educatius és un autèntic desficaci. «Tenen una obsessió malaltissa contra el valencià, volen aniquilar-lo. I per això s’han inventat que pots triar lliurement si la vols estudiar o no. Des de quan es tria lliurement a França si s’ha d’estudiar francés o no? És una animalada. A més, aniquilar una llengua implica aniquilar moltíssimes coses més».

La seua obra és complicada de classificar dins dels corrents literaris, diguem-ne, habituals. Parteix de la realitat, però inclou nombrosos elements onírics i surrealistes. Ell, de fet, no creu en les etiquetes. «Sovint se’n diu que faig literatura fantàstica. Et posaré un exemple: en un conte inclòs en el recull Espiral, hi ha un personatge que veu un insecte al vidre de la finestra. Llavors, agafa una lupa, s’acosta, el mira de prop i veu que l’insecte té la cara del seu avi. Del que parle és de les persones que s’han mort i que, de tant en tant, et venen a la ment. Parle d’un fet real, però en literatura no pots dir les coses de manera literal. Ho has de plantejar des d’un punt de vista metafòric, poètic. La meua literatura conté elements onírics, però jo parle de la realitat».

La conversa la tenim al caliu d’una de les seues obres pictòriques. Un quadre que, en la part inferior, té escrit un lema molt suggeridor: «La cultura només serveix per a tot.» La frase és del mateix Baixauli. Ara bé, com a creador, sobre el poder transformador de la cultura té dubtes. «A partir d’una obra d’art una persona pot plantejar-se coses, reflexionar i canviar la manera de veure la realitat. Però una altra cosa és canviar la societat. Al llarg de la història hem assistit a períodes en què gent molt culta ha fet autèntiques barbaritats. Els nazis, per exemple, escoltaven Wagner i Bruckner».

Pel que fa a la llengua i al nostre futur com a poble, Baixauli té clar que no podem abaixar els braços: «No ens podem contagiar del meninfotisme que predomina al País Valencià. Cal ser més actius, lluitar i no acovardir-nos».  Aquest és el camí que cal recórrer.