Les mobilitzacions docents a Catalunya

*USTEC (Unió de Sindicats de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya)*

Fa un any i mig, USTEC·STEs (IAC) vam encendre la metxa d’una campanya que no volia ser només denúncia. La idea era més ambiciosa: convertir un malestar educatiu immens, però dispers, en poder col·lectiu. El punt de partida el coneix qualsevol claustre, també al País Valencià: manca d’inversió, sobrecàrrega, pèrdua de poder adquisitiu, inclusió sense recursos i decisions lluny de les aules. 

Davant d’això, vam fugir de dos automatismes: administrar la queixa i redactar reivindicacions des de la direcció del Sindicat. La campanya va començar escoltant. De primer, 12.000 enquestes per elaborar l’estudi sobre el malestar educatiu; després, més de 6.000 converses cara a cara als centres per definir prioritats i fer enllaços sindicals. La pregunta era simple: què cal canviar de debò per dignificar la feina? D’aquell mapa de respostes en va sortir el manifest “Dignifiquem la professió” amb quatre prioritats transversals i mesures concretes per a cada eix: salaris, ràtios, plantilles per a la inclusiva i menys burocràcia. I, sobretot, un principi: si la plataforma és del col·lectiu, el col·lectiu la defensa. 

Amb aquest manament vam publicar un full de ruta, el pla d’acció, amb calendari llarg —nou mesos abans de la primera vaga—. Per fer-ho, vam mirar fora: vagues victorioses a Los Angeles i Chicago, i la metodologia d’organització profunda de Jane F. McAlevey. La lliçó era contundent: abans del gran dia cal haver parlat amb cada companya, detectar lideratges naturals, construir assemblees als centres i sumar una supermajoria capaç de resistir el desgast. 

Així que aquesta campanya l’hem construït sobre tres principis fonamentals: primer decidir col·lectivament les reivindicacions; segon, no actuar de forma reactiva en clau de moviment, sinó organitzar la base fins a arribar a la majoria; tercer, democratitzar les decisions, fent la negociació transparent i consultant a tot el col·lectiu qualsevol proposta d’acord.

A Catalunya hi ha prop de 2.500 centres públics; el límit de les conquestes el marca, centre a centre, la densitat organitzativa dins d’aquesta xarxa. En aquesta feina, les delegades i els enllaços no són “intermediaris”: són persones facilitadores d’autoorganització, persones que ajuden a convertir indignació en decisions i decisions en acció sostinguda. I és aquí on la unitat sindical té sentit: no com a foto, sinó com a marc compartit per amplificar la força construïda a les escoles i instituts. Perquè una vaga majoritària no es decreta: es construeix. 

El 1988 es va demostrar. 21 jornades de vaga van canviar l’educació pública perquè van néixer d’una xarxa de centres que debatien, decidien i sostenien la lluita. El 2026 ens torna a tocar. L’èxit de la vaga de l’11 de febrer no s’explica només pel seguiment —per sobre del 70% a la pública— ni per la potència de les accions —tancaments, piquets, talls, marxes lentes, manifestacions històriques—, sinó per mesos d’organització prèvia. 

Les més de 50.000 signatures recollides als centres en suport del manifest “Dignifiquem la Professió”, les mobilitzacions del 15 de novembre —30.000 persones a Barcelona— i del 24 de gener, i el mapa d’assemblees són múscul, entrenament previ. Cada centre que passa de la queixa individual a la decisió col·lectiva canvia la relació de forces. També hem après de cicles recents: la lluita contra Cambray va estabilitzar 35.000 persones i revertir part de les retallades, una conquesta enorme, però va deixar cansament i mal regust perquè no es va viure com a conquesta col·lectiva. I, mentrestant, l’Administració culpabilitzava els docents dels resultats mentre la inversió seguia encallada prop del 3% del PIB, lluny del 6% previst a la LEC.

Per això, organitzar és la tasca central del sindicalisme: identificar lideratges, parlar amb tothom, teixir confiança i posar la negociació sota llum i taquígrafs. D’aquí la importància de fer retorn constant, obrir espais com el Fòrum Dignifiquem —on hem retransmès les meses de negociació en directe— i comprometre’ns a fer consultes vinculants a tot el col·lectiu per ratificar o rebutjar qualsevol acord. 

Ara, després de l’11-F, el repte és consolidar assemblees i coordinacions territorials perquè qualsevol pas, també les vagues del 16 al 20 de març, siguin noves passes que ens reforcin. Sense estructura, el risc és desgastar-nos nosaltres i no a l’Administració. Amb estructura, podem posar límits clars, autoresponsabilitzar el col·lectiu i forçar un augment d’inversió real a l’educació pública: si hi ha ingressos rècord, no hi ha excuses. Dignificar la nostra professió requereix una majoria que aguanti, decideixi i guanyi. Ben juntes. No idealitzem mecanismes: afirmem democràcia. Encara queda camí i no hi ha garanties, però la lliçó és clara: quan la professió parla en primera persona i s’organitza des de baix, el terreny de joc canvia. Com el 1988, la victòria dependrà de la xarxa que estem reconstruint escola a escola, institut a institut.