Allioli 294 - La llengua no es toca
L’Alguerés és encara la llengua dels mariners i dels pagesos
(*)So nat a l’Alguer al 1946 a la plaça Cívica, al cor del centre històric i molt a prop al port, llocs on la llengua dominant era l’alguerés, parlat en la majoria de les famílies, en totes les botigues, nel món del treball, als carrers i entre los minyons que joganen a les placetes, als carrers, en davant de les escoles, mentre en classe l’única llengua admesa era l’italià.
Façana de l'escola d'alguerés, situada al cor del barri vell de l'Alguer
Carlo Sechi
Activista cultural i polític alguerés
Als anys 60 arriben els primers senyals de substitució lingüística, amb la reforma escolàstica del 1962, una sempre més forta pressió turística, sobretot anglesa, una forta arribada de nouvinguts prevalentement italians i l’entrada en moltes cases de la televisió exclusivament en italià.
De jove he practicat molt d’esport, on la llengua més difosa era l’alguerés, sobretot nel món del futbol ma també nel món de la natació i de la waterpolo, on als anys 60, 70 i 80, com a jugador primer i com a entrenador després he sempre emprat l’alguerés, com la majoria dels joves practicants. He treballat com a professor de Música a l’escola estatal on era obligatori l’ús de l’italià, mentre he parlat, sobretot en forma reivindicativa, en la intensa activitat política (regidor municipal, alcalde i parlamentari sard) i cultural (president primer i director després d’Obra Cultural).
La llengua avui és viva nel món associatiu cultural, entre les companyes del teatre amatorial, entre lo món de la cançó algueresa tradicional, és encara la llengua dels mariners i dels pagesos, és viva en alguns barris populars com lo centre històric, Sant Agustí i la Pedrera, al mercat cívic, no obstant la falta d’un ús social entre los algueresos.
Numèricament es calcula que un 20% de la població resident (44.000 ànimes) parli i entengui lo català.
Més alt és el percentatge de residents que estima la llengua i declara interès per conèixer i aprendre l’alguerés. Això és demostrat en les inscripcions als cursos gratuïts que, des del 1982, organitza cada any l’Escola d’Alguerés, associació privada que ha contribuït a recuperar i difondre l’ús de la llengua en la ciutat.
Elements catalans vius a l’Alguer són los noms populars de la majoria dels carrers del centre històric, encara emprats en la substitució dels noms oficials. Numerosos testimonis arquitectònics (esglésies, muralles, palaus civils), moltíssims topònims dels barris perifèrics, del camp i sobretot de la costa. Noms d’animals i plantes, maneres de diure, cançons de la tradició popular. Lo Cant de la Sibil·la que es canta ininterrotament des de la conquista catalana fins avui, cada nit de Nadal, primer de la missa del gall (versió símil a la versió de la seu d’Urgell), la manera de saludar (bon dia, bona tarde, bona nit).
Després del viatge del retrobament del 1960 dels catalans i del viatge dels valencians del 1963 hi són estats nombroses intercanvis entre algueresos i comunitats de llengua catalana (Catalunya, País valencià, Balears, Catalunya nord), intensificats sobretot nels anys 80 i 90, gràcies al retorn de la democràcia a l’Estat espanyol, a les iniciatives del món cultural i de les corals, de les associacions esportives, les institucions públiques i del món de les escoles públiques de diferents ordres d’edat. Assai més vius i freqüents los intercanvis després dels vols de la companyia aèria Ryanair i de la línia marítima Grimaldi.
D’oltres 20 anys tenim un reconeixement normatiu del govern autonòmic de Sardenya i un del Parlament de l’Estat italià, toca a tots nosaltres i en primer lloc al municipi de l’Alguer treballar per reivendicar l’aplicació de les normes introduint l’ensenyament en l’escola i difondre l’ús de la llengua a nivell oficial.
Mirem al futur del català a l’Alguer amb optimisme, encoratjats de la consideració i de la simpatia per la nostra llengua i per la nostra cultura sigui tant de la comunitat sarda com de la comunitat italiana i internacional.
(*)Les formes en cursiva reflecteixen l’excepcionalitat del parlar oral de l’alguerés.