Jubilació digna: un dret i no un privilegi

Beatriu Cardona i Prats
Portaveu d’Intersindical Valenciana

Pareix que torna la moda. Tot és cíclic en el capitalisme desaforat en què vivim, des de les jaquetes amb muscleres fins a les sabatilles blanques de tela. I, per descomptat, torna la crítica al sistema públic de pensions, tot qüestionant-ne la sostenibilitat en el temps o, fins i tot, el paper de cohesionador social en tant que garant dels drets econòmics elementals de les persones que han superat l’edat de treballar o que, per problemes de salut, no poden treballar.

Com tot cicle, es va repetint cada cert temps, concretament cada volta que hi ha una crisi en l’ordre depredador del planeta i de les persones que l’habitem. Quan sembla que pot trontollar, el sistema es reforça i s’esforça a canviar el focus d’atenció perquè la classe treballadora no identifiquem que la culpa dels nostres mals és de qui (o quins o què) perpetua les desigualtats al món, sinó que creiem que ens falten drets perquè altres persones de la nostra mateixa classe treballadora tenen drets. De fet, en canviem el nom per “privilegis”.

Òbviament que n’hi ha, de privilegis, però cal dir amb rotunditat que les nostres jubilades i jubilats no en tenen. Així, és dins d’aquest marc de reivindicació de drets que hem de reclamar la millora de les condicions de les jubilacions presents i també les futures tant del conjunt del professorat com de tota la classe treballadora.

Una situació desigual solucionada malament
Dins dels professorat, tenim dos grups ben diferenciats pel que fa a les condicions de jubilació: aquell professorat que està adscrit a classes passives i aquell adscrit al règim general de la Seguretat Social. La asimetria inicial bàsica es podia explicar breument: el personal funcionari de carrera tenia unes condicions millors, i el personal interí i laboral en tenia unes altres de pitjors. Però açò es va convertir en una atomització més gran.

El canvi es va iniciar l’1 de gener del 2011, data en la qual es considera que les classes passives —instaurades a la primeria del segle XX— estan a extingir. A hores d’ara, es materialitza pel personal de nou ingrés dependent de MUFACE el que ja s’estava aplicant, per exemple, en el funcionariat de les administracions local i autonòmica. Així, el segon dels grups que esmentàvem adés, i que té com a edat de jubilació els 67 anys, passa a ser més heterogeni i engloba el funcionariat interí, el professorat de l’ensenyament privat-concertat, el professorat universitari amb contracte laboral, i el funcionariat de carrera ingressat a partir del 2011. En el primer, com a reducte que va minvant en membres cada any, tenim únicament el funcionariat de carrera que va ingressar abans del 2011, de tots els nivells educatius, i que (encara) es pot jubilar voluntàriament a l’edat de 60 i amb un mínim de 30 anys de cotització.

El que va passar en aquell moment, lluny d’harmonitzar les condicions de jubilació del professorat, el que va fer és equiparar-les per baix, triant la modalitat pitjor de les dos existents. Set anys de diferència separen persones que realitzem la mateixa faena, la docència, en qualsevol dels sectors i nivells educatius. I, tenint en compte la gran i creixent exigència de les aules, és notori que açò és una barbaritat. La solució real, però, era exactament la contrària de la que es va adoptar: calia igualar la jubilació voluntària als 60. Per desgràcia, el context no ens va ser gens propici, ja que també en 2011 es va aprovar augmentar l’edat de jubilació del règim general dels 65 als 67 anys, de manera progressiva. La batalla del funcionariat de classes passives estava perduda fins i tot abans de lliurar-se, ja que tota l’atenció estava posada en la resta de treballadores i treballadors.

Jubilació parcial, solució parcial
En l’àmbit del treball privat, hi ha una modalitat que és triada per no poques persones amb edats que permeten jubilar-se: la jubilació parcial. Aquesta jubilació permet compatibilitzar el cobrament de la pensió amb el treball d’una xicoteta part de la jornada laboral, mentre que la resta és coberta per una altra persona, la rellevista. Aquesta fórmula, introduïda a l’ensenyament concertat valencià des de 2019, s’ha vist entrebancada per la nova legislació en matèria de seguretat social publicada l’abril d’enguany i, per superar aquest entrebanc, cal renegociar l’acord que la va fer possible ara fa sis anys.

Per a la resta de professorat, que és funcionari, mai s’ha pogut optar a la jubilació parcial, ni tan sols aquelles persones que, encara que funcionàries, pertanyen al règim general de la Seguretat Social. De totes totes, açò resulta una incongruència, ja que, a pesar de tindre les mateixes obligacions, no es tenen els mateixos drets. Així, podem afirmar que en la declaració a extingir de classes passives, no es van contemplar els “danys col·laterals” i l’efecte dòmino amb les altres condicions: només es modificaven els còmputs d’edat i anys cotitzats i s’hi deixaven fora aspectes com la jubilació parcial. Ara, però, pareix que tindrem també modificació de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic per reconéixer el dret a la jubilació parcial, de moment, per al personal de l’Administració general de l’Estat. Un pas xicotet i incomplet, però que indica una tendència que s’ha de consolidar per a la totalitat de funcionariat acollit al règim general de la Seguretat Social, com a mínim.

Amb tot i a pesar de les dificultats i la mala premsa, cal continuar reivindicant l’especificitat de la professió docent, igual que passa amb altres que tenen reconegudes condicions singulars. Només cal veure les últimes estadístiques publicades sobre l’edat del professorat i sobre el nivell d’estrés que patim: vora un 40% tenim més de 50 anys i, segons la gens sospitosa de progressista OCDE, el 86% experimenta nivells elevats d’estrés. El valor d’educar, tan poc reconegut últimament, implica, també, poder exercir la nostra faena i també deixar-la d’exercir amb dignitat.