Allioli 295 - Ara, la reconstrucció
«Hem assumit la veu d’un poble»
Una catàstrofe climàtica sacseja Picanya i, enmig del caos, l’IES Enric Valor es transforma en un centre logístic d’ajuda, atenent més de 5.000 persones en 12 dies gràcies a la solidaritat col·lectiva.
Xiroi Josep Pastor
Professor d’Educació Física a l’IES Enric Valor de Picanya (Horta Sud)
Tot s’inicia el 29 d’octubre. Amb les classes dels meus fills cancel·lades des de les 14:30 h (Picassent), romanem a casa atents als mòbils. A partir de les 18:17 h rep fotos esgarrifoses de Picanya. L’intercanvi d’informació amb l’alumnat esdevé caòtic, horrorós i incert. Ja són les 20:00 h i la catàstrofe és evident. Recorde aquell so estrident i el missatge confús d’alerta (20:11 h).
La nit cau i trobem informació en el web d’À Punt. Davant la gravetat, decidisc que l’endemà he d’anar a Picanya. Família, amistats i alumnat pateixen per un fet propi del canvi climàtic i vectoritzat per la inoperància dels serveis d’emergència i la negligència del govern valencià.
Dimecres 30, agafe la bici i baixe carregat de provisions cap a casa d’una cosina. A mitan camí, salta l’alarma de nou pels canals oficials de Paiporta i em veig obligat a tornar. Es palpa la histèria col·lectiva i la desinformació.
Dijous 31, aconseguisc visitar la meua cosina i després vaig a l’IES Enric Valor, on treballe. No oblidaré mai els rius de gent. Voluntàries armades amb cabassos, pales, botelles d’aigua i un tarannà solidari. Ja en l’institut, junt amb Marcos, company de Matemàtiques, procedim a “recuperar” el gimnàs. Estableix contacte amb nosaltres Toni (cuiner de l’IES, gestor de Cuina S3 i veí de Paiporta) i proposa organitzar-nos aprofitant la cuina i les instal·lacions.
Divendres 1, es va gestar l’experiència més brutal que he viscut mai. Vam convertir, en menys de tres hores, l’institut en un vertader centre logístic d’ajuda. Creant espais, tasques i autogestionat-les per voluntàries que, en funció de les seues fortaleses, feien unes faenes o unes altres. Em complau recordar l’oasi d’ajuda emocional, física, humana i animal (també amb servei veterinari). Atenguérem durant 12 dies més de 5.000 persones i repartírem més de 10.000 racions de menjar. L’emplaçament de l’IES, prop de l’únic pont que va quedar sencer, va ser cabdal.
Aquesta fita m’ha permés conéixer realment alumnat, famílies, amistats i entitats excepcionals. Amb tot, crec que una societat es valora per com actua en moments decisius i, en aquesta ocasió, amb el permís d’Estellés, hem assumit la veu d’un poble, tot i que no fora el nostre. Perquè “allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.