Ensenyament privat. Educar sense cremar-nos

Lola Navarro Navarro
Coordinadora Ensenyament Privat STEPV

Parlar d’educació inclusiva no és només parlar d’alumnat amb necessitats diverses; és, sobretot, parlar de condicions reals perquè la inclusió siga possible. Apostar per una escola que respecte els ritmes de tot l’alumnat implica també respectar els ritmes del professorat. No podem exigir innovació constant, atenció personalitzada, burocràcia creixent i resultats immediats mentre normalitzem l’estrés i el burnout com si foren part inevitable de la professió.
Una educació inclusiva de veritat necessita temps: temps per a planificar, per a coordinar-se, per a formar-se i per a escoltar. Quan el docent treballa sota pressió permanent, amb ràtios elevades i una càrrega administrativa desmesurada, la inclusió es converteix en un eslògan buit. El benestar del professorat no és un privilegi corporatiu; és una condició estructural per a garantir el dret a l’educació.
Millorar les condicions laborals en el sistema educatiu no passa únicament per reduir hores lectives o augmentar recursos materials —que també—, sinó per reforçar la formació contínua i, sobretot, les relacions emocionals dins de l’aula. La formació pedagògica i emocional del professorat ha de ser una prioritat institucional. Saber gestionar conflictes, acompanyar processos personals o crear vincles positius amb l’alumnat no és accessori: és el nucli del procés educatiu.
Les investigacions pedagògiques fa anys que ho assenyalen: sense vincle no hi ha aprenentatge significatiu. Quan l’aula es converteix en un espai de confiança, on l’alumne se sent escoltat i respectat, augmenta la motivació i disminueix la conflictivitat. Però per a construir eixe clima, el professorat necessita estabilitat emocional i reconeixement professional. No es pot demanar empatia des de la precarietat.
En aquest sentit, recuperar el poder adquisitiu perdut des de 2012 en els sous del professorat del País Valencià no és només una qüestió salarial; és una qüestió de dignitat professional. Durant anys, les retallades han erosionat la capacitat econòmica dels docents mentre augmentaven les exigències del sistema. Aquesta contradicció envia un missatge perillós: que educar és vocació, però no mereix compensació justa. Si volem garantir estabilitat en les aules, cal una aposta clara per la recuperació salarial i la millora de les condicions contractuals.
Crear un clima de reflexió crítica a l’aula també forma part d’aquesta transformació. Educar no és transmetre continguts, sinó formar ciutadania capaç de pensar, qüestionar i dialogar. Però la reflexió crítica només és possible en un entorn de benestar emocional. Quan l’alumnat se sent segur, pot expressar-se sense por; quan el docent se sent recolzat, pot arriscar pedagògicament, innovar i obrir debats profunds.
El benestar emocional no és una moda pedagògica: és la base de l’aprenentatge. Un alumnat que aprén en un entorn respectuós i emocionalment equilibrat desenvolupa millor les seues competències cognitives i socials. I un professorat que treballa en condicions dignes pot dedicar energia al que és essencial: educar.
En definitiva, apostar per una educació inclusiva implica entendre que la qualitat educativa i les condicions laborals són dos cares de la mateixa moneda. Sense professorat cuidat, no hi ha escola inclusiva; sense dignitat professional, no hi ha innovació sostenible; sense benestar emocional, no hi ha aprenentatge profund.
Educar és una tasca col·lectiva. I si volem una escola que transforme la societat, comencem per garantir que qui la sosté cada dia puga fer-ho amb salut, reconeixement i dignitat.