El retorn esperat de Mox

Vicent Xavier Contrí

Hem hagut d’esperar vora deu anys per a retrobar-nos amb una de les formacions independents més original dels darrers temps. El petit univers de Mox torna a obrir-se per a barrejar rock i cançó tradicional des d’una perspectiva poc convencional. Paret Mitgera. Construint músiques (Bubota Música 2024) et sacseja l’anima amb una allau de sensacions que cavalquen entre el rock progressiu, les jotes i les dolçaines. El grup de Puçol continua immers en una experimentació que han sabut portar a l’estudi (Elefant records) amb Pep Toni Ferrer a la producció. Deu cançons lligades al símil d’eixe manobre musical experimentat, puix una paret mitgera ha d’aguantar dues cases. I això volen; sostindre unes composicions que vibren bastides damunt de dos gèneres musicals aparentment tan distants. La mutació de guitarres i bases rítmiques extenses ―sobre estructures de Cant d’estil― et sorprenen i t’aborronen a parts iguals. En la intensitat de les cançons, també hi trobem breus descansos, moments per a recuperar les forces amb els quals reprendre la densitat de les composicions.

El caràcter popular del disc i la personalitat de les veus del grup cal també emmarcar-los en les lletres i les melodies. Així, trobem interpretacions de les cançons “Cant de batre de la tia Leonor de Genovés”, la popular “Cançó de Bressol”, “Ball de gegants-Ball de gegants de Morella i l’U”, així com la italiana “Bella Ciao”. Com ja han fet altres grups (ara em ve a la memòria el “Som” dels valencians Obrint Pas o el “Som” dels mallorquins Calabruix), Mox també signa una excel·lent aportació a les cançons de temàtica identitària amb el cant d’estima “Soc”: “Soc dolçaina i tabalet, soc arròs en l’era, soc el bou en el carrer, soc anguila en l’albufera, tinc la sort paret mitgera, però quasi mai la veig, soc la cendra quan tot crema, perquè ja no em dius res”. Vora huit minuts que arranquen com qui comença a pujar lentament el Garbí per acabar allà dalt, albirant mig país. Clímax.