El lledoner

Joan V. Pérez Albero

Sabies que…

El lledoner o llidoner (Celtis australis L.) és un arbre d’ampla capçada i corfa llisa d’un gris platejat semblant a la dels oms, per la qual cosa inicialment va estar inclòs en la família de les ulmàcies, encara que en l’actualitat s’inclou en la de les cannabàcies a què pertany el cànnabis (Cannabis sativa L.) que, malgrat pertànyer a la mateixa botànica, el lledoner no produeix la substància psicoactiva coneguda com a THC (tetrahidrocannabinol)  que té el cànnabis, la responsable dels efectes psicotròpics que produeix la seua ingesta.

La principal característica de la fusta del lledoner és la seua flexibilitat. S’ha utilitzat tradicionalment per a fer mànecs de ferramentes (aixades, pics, pales, martells, destrals, etc.), forques per a diverses funcions agrícoles, i garrots i instruments musicals. Al País Valencià, a les comarques de la Vall d’Aiora-Cofrents i l’Alt Palància hi ha una indústria tradicional de fabricació d’aquests tipus d’estris.

Els fruits del lledoner, els lledons o llidons, són drupes d’escassa polpa farinosa i dolça; un fruit que, una vegada rosegat, deixa al descobert un pinyol esfèric que servia com a munició en els jocs infantils, ja que eren llançats amb sarbatanes de canya per emprenyar el mestre, que tractava d’ensenyar mentre escrivia a la pissarra d’esquena a la concurrència.

En algunes cultures mediterrànies es creu que l’arbre té propietats místiques i simbòliques lligades als cultes a la deessa mare de les primeres religions que posteriorment el cristianisme transformaria en culte a la Mare de Déu. És el cas, entre altres, del santuari de la Mare de Déu del Lledó a Castelló, on, segons la tradició, en 1366, fon trobada per un llaurador una imatge de la Mare de Déu al peu d’un lledoner. Es tracta d’una escultura petita de pedra tan toscament llaurada que no es podria certificar que siga una imatge de la Mare de Déu; més prompte pareix una icona d’una deessa mare neolítica.

Es conta que la vara de la qual es va valdre Moisés per a separar les aigües de la mar Roja quan el poble d’Israel fugia acaçat per l’exèrcit de faraó estava feta de fusta de lledoner i amb ella va colpejar la roca on va fer brollar aigua cristal·lina per a apagar la set dels israelites quan creuaven el desert. Entre els pastors hi havia la creença que les flautes fetes amb la fusta d’aquest arbre tenien la propietat d’aüixar els llops i altres bèsties, i fins i tot feien fugir les males companyies.

Una de les papallones més singulars d’Europa, coneguda científicament amb el nom de Libythea celtis, viu en permanent relació amb el lledoner, ja que les seues erugues tenen el nostre arbre com a única planta nutrícia. Les femelles ponen els ous en les tiges prop de les gemmes i les erugues s’alimenten de les fulles fins que es convertixen en crisàlides, fase que realitzen adherides també a les branques del lledoner.