STEPV, un compromís efectiu amb la nostra llengua

Joan Blanco, Secretariat Nacional de l’STEPV

L’STEPV aposta per una política lingüística que abaste el conjunt del sistema educatiu i que garantisca els drets de l’alumnat

La introducció del valencià com a llengua vehicular a l’ensenyament mai va ser un camí fàcil. Les resistències, quan no la més rotunda oposició i entrebancs, han estat constants. Per arribar del castellà com a única llengua a un sistema plurilingüe imperfecte, en què el valencià s’ha obert camí, han passat moltes etapes.

En la dècada dels seixanta del segle passat van sorgir els primers nuclis de professorat i famílies amb la voluntat d’introduir el valencià en l’escola, primer com a assignatura i a poc a poc, com a llengua d’ús i ensenyament. Les seccions de pedagogia de Lo Rat Penat, dels col·legis de llicenciats, del MCEP, del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma… van ser el bressol on generacions entusiastes es van formar col·lectivament. Van nàixer escoles cooperatives que van introduir el valencià com a llengua vehicular. Des de l’escola pública també es va donar batalla. Centres com ara el d’Almoines, el Llopis Marí de Cullera, o altres de la Plana, la Safor o la Marina van apostar per la llengua, tot i que, en algun cas, van haver de fer front a sancions (la Mestra, a Barx).

Amb l’arribada de la democràcia es van produir les primeres iniciatives generalitzades, com ara el projecte experimental del conseller Barceló ─que va acabar defenestrat pel seu propi partit (UCD) ─. Projecte que va donar pas a un dels períodes més convulsos envers la llengua dels valencians amb l’elaboració d’un decret de bilingüisme i una normativa ministerial que apostava per l’ambigüitat, la voluntarietat, el secessionisme, i la manca de recursos. Mesures que, en definitiva, amagaven l’entrebanc a l’ús i l’ensenyament de la llengua.

L’STEPV va dedicar molts esforços a contrarestar aquestes maniobres que, amb el nomenament de consellers com Peris Soler o la secessionista Amparo Cabanes, van arribar al zenit del conflicte, fins i tot amb episodis violents. Per sort estàvem a soles. Una forta oposició dins i fora de l’ensenyament, entre les que van destacar els Moviments de Renovació Pedagògica, va aturar l’embranzida. La introducció de la llengua es va fer passet a passet, superant els obstacles i desbordant clarament el marc legal estret que es volia imposar. El Sindicat va ser una peça cabdal en totes les iniciatives. Com especificava el Secretariat Nacional “... Cal situar al lloc central de la nostra alternativa al si de l’escola, la normalització de la llengua a tots els nivells educatius…”. La nostra revista, Allioli, també va destacar amb la difusió i l’elaboració de propostes i continguts.

Passada la dura primera etapa, l’elaboració de materials i recursos didàctics va ser una aposta important. S’havien dedicat massa esforços a lluitar contra els atacs al valencià i calia elaborar estratègies d’aprenentatge, tan necessàries.

L’arribada del PSOE a la Generalitat i de Ciprià Ciscar a la Conselleria d’Educació va suposar un canvi significatiu amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). S’encetava així el llarg procés ─encara no acabat─ de normalització lingüística en l’ensenyament. Vindrien després tot un seguit de mesures d’aplicació de la LUEV, entre les quals la de fer efectiva l’obligatorietat de l’ensenyament del valencià en tots els centres i nivells, i introduir-hi progressivament i eixamplar l’ensenyament en valencià.

Moltes persones del Sindicat van adoptar diferents nivells de responsabilitat (de l’aula a l’Administració) per fer efectiva la nova situació. L’STEPV aposta per una política lingüística que abaste el conjunt del sistema educatiu i que contemple aquestes qüestions fonamentals: que garantisca els drets de l’alumnat; que el valencià siga matèria obligatòria; que el professorat ha d’estar al servei d’aquest dret-obligació; que la Generalitat l’ha de garantir; que els centres disposen d’uns criteris prioritaris d’organització; que ha d’haver-hi un temps dedicat al valencià amb uns continguts i programes mínims, amb una coordinació entre el professorat del valencià, amb llibres i materials per a l’ensenyament i una política específica per a l’ensenyament del valencià a les comarques castellanoparlants i per a l’ensenyament en valencià.

Aquestes línies constituiran el full de ruta del Sindicat durant una llarga etapa on hem tingut la valentia de posar en valor les propostes que han fet avançar en la recuperació del valencià. Això sí, sense deixar de banda la responsabilitat d’assenyalar les mancances i les insuficiències, de la Llei d’Ús, de les primeres propostes d’ús vehicular de la llengua ─regulació de l’àrea d’experiències─, de l’aparició dels programes d’immersió o d’ensenyament en valencià (PEV) fins a les darreres propostes de plurilingüisme.

També hem passat per moments en què no es tractava només de valorar aspectes positius o superar les insuficiències. Els vint anys del PP en la Generalitat han transcorregut per diferents moments, de reconeixement, com la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a situacions de retrocessos, com algunes ‘propostes de fals plurilingüisme’, que hem hagut de denunciar.

Durant tota la nostra trajectòria, ens hem incorporat a diferents moviments socials en defensa del valencià, amb la intenció d’allunyar la llengua del conflicte social i lingüístic i centrar-nos a buscar espais positius on desenvolupar l’aprenentatge. D’aquelles coordinadores inicials a l’actual moviment de l’Escola Valenciana, el Sindicat ha treballat per buscar espais de confluència des del reconeixement i els respecte, als quals els correspon el vertader protagonisme per dignificar la llengua dels valencians i als quals hem donat i donem el màxim suport.

El deute amb les comarques castellanoparlants

Coincidint amb l’aprovació de la LUEV, en 1983 es van contractar més de quatre-cents mestres extraplantilla per a impartir les classes de valencià en els centres d’infantil i de l’antiga EGB.

La iniciativa va tindre continuïtat en les comarques castellanoparlants els anys 1984 i 1985, en què acabava de desplegar-se en la major part del Baix Segura, última comarca a integrar-se plenament.
La consideració d’extrapantilla tenia, a més d’impartir docència, un altre objectiu: la de dinamitzar l’ús de la llengua en els centres, al costat de la resta del professorat que comptava amb titulació lingüística o que era valencianoparlant i que configurava la plantilla ordinària dels centres educatius.

En pocs anys, una extensa xarxa de cursos al llarg del territori va dotar la major part del professorat (en especial el d’infantil i primària) de la titulació corresponent. Va ser un procés participatiu. Fins i tot en les comarques castellanoparlants centenars de mestres hi van participar. De vegades, de manera voluntarista i costosa, perquè la majoria van haver de passar per diferents nivells (castellanoparlant A i B, elemental, fins a arribar al mitjà) perquè partien de zero. 


L’accés de l’alumnat era voluntari (encara ho és), però va comptar amb una presència molt ampla.
 Cal destacar el treball intens de moltes persones del Sindicat en eixes comarques per normalitzar una situació que no anava contra ningú i que només volia contribuir a normalitzar la comunicació en una comunitat amb dues llengües.


A poc a poc el tractament de la llengua es va uniformitzar al llarg del país sense tindre en compte les característiques diferents de territoris amb forta presència activa del valencià o amb una presència passiva de la llengua juntament amb altres que partien de zero. I amb la uniformitat de tracte va arribar la uniformitat en l’avaluació i consideració de l’alumnat. I també entre el professorat, passant la seua formació a encabir-se en un tractament universitari academicista i administrativista. 


Des del Sindicat sempre vam defendre la singularitat de la que partia cada territori, el manteniment del professorat extra i la necessitat de complementar l’aprenentatge de la llengua amb mitjans que compensaren les fortes desigualtats i la capacitat d’assolir un nivell lingüístic adequat.
 Però la uniformitat es va imposar, abocant una part important del territori a un “campe qui puga”, on el valencià ha aparegut com una càrrega extra sense suports.


Van passar els anys i la situació s’ha enquistat, amb batalles lingüístiques amb una visceralitat que no va existir quan es va iniciar el procés, fa quaranta anys. Així i tot, amb el govern del Botànic i l’aprovació d’una llei de plurilingüisme va haver-hi una nova ocasió d’aportar nous recursos per a corregir anteriors decisions i oblits. I així es va anunciar. La realitat, però, va ser diferent i una vegada més els recursos no van arribar i tot es va deixar en la voluntarietat d’un professorat i famílies que no tenen els recursos que la seua situació necessita i sí que disposen d’un ampli accés a la manipulació.

---