Allioli 295 - Ara, la reconstrucció
El 47. L’autobús de la dignitat
El 47 és una faula de lluita veïnal que narra la història real de Manolo Vital, qui va segrestar un autobús per exigir millors condicions per al barri de Torre Baró. Dirigida per Marcel Barrena, la pel·lícula retrata la precarietat i la resistència de la immigració interior a la Barcelona dels anys 70.
Begoña Siles Ojeda
Direcció: Marcel Barrena
Guió: Marcel Barrena i Alberto Marini (basada en un fet real)
Fotografia: Isaac Vila
Música: Arnau Bataller
Repartiment: Eduard Fernández, Clara Segura, Zoe Bonafonte, Salva Reina.
Any: 2024.
Premis Goya 2025: Millor Pel·lícula, Millor Actor i Millor Actriu de Repartiment, entre altres.
El 47 és una faula de lluita veïnal per aconseguir unes condicions dignes d’habitabilitat per a un barri i, amb això, la conquesta de la ciutadania.
Marcel Barrena ficciona la història real de Manolo Vital, conductor d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona establit a Torre Baró, un barri de cases humils alçat per extremenys i andalusos amb les seues pròpies mans a la fi dels anys cinquanta i començament dels anys seixanta.
La història del 47 s’inicia amb la construcció en condicions miserables del barri, però els fets essencials de la trama transcorren en 1978. I, encara que han transcorregut vora vint anys, i estem en plena transició democràtica, Torre Baró continua sent un barri sense aigua corrent, sense electricitat i, per descomptat, sense línia de transport públic, perquè l’Ajuntament de Barcelona considera que els carrers són massa estrets i empinats perquè un autobús puga pujar a eixe districte. Arguments mancats de lògica, en els quals subjau una desídia burocràtica i una despreocupació dels polítics municipals pels problemes vitals d’un barri on només viuen xarnegos. Fins que un dia, Manolo, fart de tanta inoperància i menyspreu cap a la problemàtica del barri, segresta l’autobús de la línia 47 que condueix i el porta al mateix centre de Torre Baró. És així com Manolo Vital (interpretat magníficament per Eduard Fernández), amb aquest acte de dissidència pacífica i veïnal, es converteix en un heroi, sense voler-ho, sense premeditació. Probablement, com tots els herois veritables.
Amb un to costumista, El 47 retrata una part de la història recent: la de totes aquelles persones que, després de la Guerra Civil, es van convertir en immigrants en el seu propi país. Extremenys i andalusos, sobretot, que, expulsats de la seua terra per la fam o per la ideologia, es van refugiar en ciutats com Barcelona, Madrid o Bilbao. I en barris com Torre Baró (Barcelona), Sant Blas (Madrid), o Otxarkoaga (Bilbao), on van treballar per a pal·liar la fam i recuperar la seua dignitat.