Drets lingüístics a la Unió Europea i a l’Estat Espanyol

Vicenta Tasa Fuster
Professora de Dret Constitucional a la Universitat de València

Tant la Unió Europea com l’Estat espanyol tenen sistemes de drets lingüístics jeràrquics

Això explica que una llengua com l’irlandés, parlat per 70.000 persones com a llengua primera, siga llengua oficial a Irlanda i a la Unió Europea, i que el valencià/català, parlat com a primera llengua per més de 6 milions de persones, no ho siga. De fet, el valencià és parlat com a primera llengua per més població europea que 12 de les llengües actualment oficials de la UE.

Malgrat que la política lingüística de la UE insisteix en la idea de reconéixer i promoure la diversitat lingüística; en la pràctica, l’única diversitat acceptada és la de les llengües oficials; mentre es promou, sobretot, millorar el coneixement de l’anglés, per damunt de les altres llengües. Així, malgrat el discurs oficial, la Unió té un sistema jeràrquic de reconeixement de la diversitat lingüística. A dalt de tot, hi ha les llengües de treball de les institucions europees: l’anglés, el francés i l’alemany. En aquestes llengües hi ha tots els documents de la Unió i són, a més, les llengües amb què treballa la Comissió.

En un segon nivell, es troben les llengües oficials de la Unió. Es tracta de les llengües que els estats membres han demanat que siguen oficials dins la UE i que solen correspondre’s amb les llengües oficials centrals de cada estat. Ara en són 24. Ser llengua oficial de la UE comporta tindre dret que els reglaments i tots els documents legislatius tinguen una versió oficial en aquestes llengües, que siguen d’ús normal en el Parlament i que el Diari Oficial de la UE es publique en totes les llengües oficials. Així mateix, comporta que totes les persones que són ciutadanes de la UE puguen adreçar-se a les institucions de la UE en una llengua oficial i que tinguen dret a rebre resposta en la llengua oficial utilitzada.

La tercera categoria de reconeixement són les llengües que tenen uns usos administratius concrets reconeguts i la possibilitat de ser usades de manera limitada en algunes institucions de la Unió, com ara el Parlament o el Tribunal de la UE, sense que aquests usos tinguen un valor plenament oficial en tots els casos. Es correspon amb els usos lingüístics induïts per l’estat Espanyol en la primera dècada del segle XXI respecte del valencià/català, el gallec i l’èuscar. Finalment, hi ha un últim nivell en el multilingüisme de la Unió Europea i són les altres prop de 60 llengües europees per a les quals la Unió no té cap mena de reconeixement ni atenció específica.

Així, comptant les dos últimes categories, hi ha uns 50 milions de persones amb ciutadania europea que tenen com a llengua primera una llengua no oficial a la UE. Un fet que mostra que, al capdavall, la UE és un club d’estats i els estats només defensen les seues llengües oficials i marginen o reconeixen de manera limitada les altres llengües de la seua ciutadania, com ocorre a Espanya.

Dos fets bàsics. Primer, l’Estat espanyol té dotze llengües autòctones, que, tenint en compte la diversitat de denominacions, són: el castellà o espanyol; el valencià o català; el gallec o gallec-asturià o A Fala; l’èuscar o basc; l’asturlleonés o asturià, o lleonés, o muntanyenc, o extremeny; el dariya o àrab marroquí, el tamazight o bereber rifeny, l’aragonès, l’aranés o occità d’Aran; el portugués, el haquetia o sefardí magrebí, i el caló, llengua no territorial. Segon, en el procés de conformació d’Espanya en un estat-nació modern, el projecte nacional espanyol dominant ha sigut centralista i uniformitzador en termes lingüístics. Totes les constitucions del segle XIX van ignorar i combatre conscientment la diversitat lingüística. La primera constitució que l’accepta, amb moltes reticències, és la de la II República (1931); mentre que la Constitució de 1978, actualment vigent, tot i ser més avançada, està lluny de garantir la igualtat lingüística, especialment després de 2010.

Els dos primers apartats primers de l’article 3 CE regulen l’oficialitat lingüística. Així, s’hi afirma que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la (art. 3.1), i que les altres llengües espanyoles seran oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts (art. 3.2).

Amb tot, més enllà del que diu la Constitució, el factor determinant del sistema espanyol de drets lingüístic deriva de la interpretació que ha fet el Tribunal Constitucional del text constitucional. Així, aquest tribunal ha anat assentant qüestions transcendents. Primera, que la Constitució només parla d’una llengua espanyola, el castellà. Segona, s’hi imposa que tots els ciutadans han de conéixer aquesta llengua; imposició que significa que tots els poders públics han de garantir l’ensenyament d’aquesta llengua i que, amb caràcter general i llevat de processos judicials penals, la ciutadania espanyola no pot al·legar-ne el desconeixement. Tercera, la cooficialitat o el reconeixement jurídic d’altres llengües espanyoles no implicarà l’obligació del seu coneixement, llevat de casos molt concrets referits a la Funció Pública, ni tampoc que aquest coneixement es puga pressuposar a la ciutadania dels territoris on és llengua oficial, fet que en devalua l’oficialitat. Quarta, totes les llengües oficials han de ser ensenyades, com a matèria d’estudi i llengua vehicular de part de l’ensenyament en els territoris on són oficials, amb la finalitat d’aconseguir un coneixement plenament igual de les llengües oficials en acabar l’ensenyament obligatori. Cinquena, les administracions públiques han d’usar les llengües oficials de manera normal i garantir els drets lingüístics de la ciutadania, motiu pel qual els funcionaris públics tenen l’obligació de conéixer les llengües oficials d’un territori. Sisena, es poden fer polítiques compensatòries i de promoció especial de les llengües oficials diferents del castellà.

Sobre aquests sis fonaments, s’ha configurat un sistema de drets lingüístics jeràrquic, on els tres primeres elements actuen com a principis que reforcen el predomini del castellà i els tres últims poden facilitar polítiques actives de normalització lingüística.

El sistema espanyol de drets lingüístics situa en la cúspide el castellà, llengua d’ús de les institucions centrals generals i de les institucions autonòmiques i locals; i llengua d’ensenyament obligatori per a tota la ciutadania espanyola. En el segon nivell de reconeixement, l’ocupen les llengües oficials en part del territori en què són parlades. És el cas del valencià a Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana; l’èuscar al País Basc i part de Navarra; el gallec a Galícia; i l’occità a l’Aran.

Un tercer nivell de reconeixement jurídic és de garantia d’alguns drets lingüístics en l’ensenyament i en les administracions públiques. És el cas de l’èuscar a la zona lingüística mixta de Navarra, de l’asturià i el gallec a Astúries, del català i l’aragonés a l’Aragó, i del gallec a Castella i Lleó. En un quart nivell, hi ha les llengües legalment reconegudes, però amb una quasi nul·la garantia de drets lingüístics. Com ara l’èuscar a la zona lingüística no bascòfona de Navarra o el lleonés a Castella i Lleó.

El cinqué nivell jeràrquic és el de les llengües reconegudes de manera administrativa o política, com és el cas d’A fala (gallec) a Extremadura, del tamazight i el haquetia a Melilla, de l’èuscar a Trebiño (Castella i Lleó), o del caló en algunes iniciatives culturals o educatives de les administracions públiques. I, finalment, hi ha les realitats lingüístiques ignorades: l’àrab i el haquetia a Ceuta; el portugués i l’extremeny a Extremadura i Castella i Lleó; el muntanyenc a Cantàbria, i el valencià a Múrcia.

Cal concloure que tant la Unió Europea com l’Estat espanyol tenen sistemes de drets lingüístics jeràrquics, on el valencià/català malgrat ser la 13a llengua més parlada de la UE no té un tractament suficientment igualitari i democràtic.

---