Allioli 297 - Un curs de mobilitzacions

Atenció als senyals, l’ensenyament comença a bollir

Les mobilitzacions i vagues recents arreu de l’Estat evidencien un malestar creixent entre el professorat. La situació recorda la gran vaga de 1988, quan la precarietat laboral, la manca de regulació i unes condicions de treball obsoletes van portar més del 80% del col·lectiu a aturar-se.

dilluns 09 juny 2025 12:40 h

Joan Blanco

1988
Corria l’any 1988 i l’ensenyament feia uns quants anys que estava estacat entre projectes de canvis substancials de les condicions de treball procedents dels intents d’una carrera docent jerarquitzadora i una anunciada reforma educativa que omplia d’incògnites el futur de la docència. Les retribucions estaven encallades mentre que en altres sectors de l’Administració el sistema salarial canviava i descobríem que no estaven homologats en funció de la titulació o les tasques a desplegar en els centres. La jornada de treball era un bloc estàtic que no contemplava l’adequació a les necessitats del professorat i mantenia un inamovible calendari. L’ensenyament creixia, però les ofertes públiques de treball no creixien, augmentant la precarietat. Davant la falta d’adequació jurídica de la tasca docent a les necessitat d’un ensenyament més dinàmic, algunes famílies van descobrir que la millor forma d’accedir a compensacions per accidents escolars era apuntar al professorat, obrint la batalla per la regulació de la responsabilitat civil del professorat.
En eixes condicions, el 9 i 10 de març de 1988 es va convocar una vaga que tot lo món pensava que tindria un èxit molt limitat. Però arreu de l’Estat, més del 80% del professorat es va aturar. Després vindrien més de vint noves jornades de vaga. Els efectes de la vaga va suposar un substantiu canvi en les relacions laborals.

2025
Els darrers anys han estat marcats per la persistència dels efectes d’aquelles retallades que durant anys van situar el funcionariat com el sector castigat per a estalviar. Salaris, ofertes públiques, ràtios, programes educatius, etc., han resultat afectats. Alguns s’han recuperat parcialment. Altres continuen. Altres van i venen segons qui governe. En termes generals, els salaris de les persones treballadores han crescut —també el salari mínim—. El del funcionariat també, però molt lluny de recuperar el que hem perdut. Al mateix temps, la vida en els centres empitjora per les altes ràtios, la pèrdua de programes educatius implantats els darrers anys, la burocràcia creixent, les agressions cada vegada menys anecdòtiques, la jornada i el calendari que s’estiren per les noves necessitats.
Els darrers mesos, les demandes de recuperació del poder adquisitiu i de canvis en les deteriorades condicions de treball ha provocat un augment de la conflictivitat, amb mobilitzacions i vagues arreu de l’Estat amb notable participació: Astúries, Cantàbria, Catalunya, Madrid…
Alguna cosa es mou entre el professorat. Són els salaris, sí, però també una situació de cansament i de falta de confiança en el futur que ens situa més prop de 1988. S’ha acabat l’Arcàdia feliç de l’ensenyament.