Allioli 294 - La llengua no es toca
Andorra i la llengua catalana
El català és la llengua oficial a Andorra. Tot i això, la nostra història recent, amb enormes canvis econòmics, socials i polítics, iniciats als anys 50, ha portat que poc més de la meitat de la població identifiqui el català com a llengua pròpia.
Ermita a la Vall d'Incles, Canillo, Andorra. Autor: Joan Valls
Sergi Esteves Lorenzo
Secretari General del Sindicat d’Ensenyament Públic
La nova llei ha d’anar acompanyada dels recursos humans i econòmics i tècnics necessaris per garantir la seva aplicació per part de totes les institucions
El procés i els mecanismes de transmissió de la llengua a les diferents generacions a través de l’ús institucional i social, i del sistema educatiu, han sigut positius per mantenir la llengua i adquirir-la com a pròpia en un gran percentatge de les noves generacions, però això no vol dir que hagin sigut suficients.
Enguany la situació del català a Andorra és positiva, si ho comparem amb la resta de territoris. L’ús del català entre el jovent ha augmentat en els darrers anys, i la llei de la llengua pròpia i oficial, aprovada recentment pel Consell General, vincula el coneixement de la llengua amb el permís de residència, fet que en garanteix l’aprenentatge. Tot i això, és imprescindible el compromís i esforç social i polític dels parlants, de les institucions, de les empreses, i també del món educatiu. En aquest sentit, encara hi ha importants reptes a enfrontar, i no podem caure en l’autocomplaença.
No hem d’oblidar que a Andorra conviuen tres sistemes educatius públics (andorrà, espanyol i francès), i aquest creixement en l’ús del català pot coincidir amb l’augment d’alumnat i creixement del sistema andorrà. Caldria, però, veure quin és l’ús del català entre l’alumnat i professorat dels altres dos sistemes, i si cal, revisar els convenis per garantir-ne un ús i prestigi suficients en aquests centres educatius.
La nova llei ha d’anar acompanyada dels recursos humans i econòmics i tècnics necessaris per garantir la seva aplicació per part de totes les institucions. En aquest aspecte, hem de posar èmfasi en l’actual manca de professorat que resulta més urgent potser en el cas dels docents de català, si es vol donar resposta a l’alta demanda que ha de sorgir arran de l’aplicació de la llei. Per tant, cal dignificar el professorat, amb millors condicions laborals i salarials, que els permeti créixer i convertir-lo en un sector atractiu que doni resposta a la necessitat educativa. Tanmateix, els docents han d’actualitzar constantment els materials didàctics als corrents culturals, que connecten millor amb la realitat dels joves, per evitar en certa manera el risc de crear una visió massa acadèmica de la llengua que distancia el jovent del seu ús.
De la mateixa manera, caldria fer esforços per recuperar la parla pròpia del país, fomentant l’ús del vocabulari i la parla dialectal pròpia, ja que aquesta pràcticament només la podem sentir en veu dels padrins, però molt rarament entre els joves.
Així doncs, hem de reafirmar la necessitat del compromís de la societat andorrana, en fer el català sempre present en la vida social i pública, però especialment de la comunitat educativa, per mantenir i enfortir la nostra llengua i continuar mantenint la cohesió i la identitat que ens enforteix com a societat i com a país.