A qui interessa la jerarquització i divisió del professorat?

Joan Blanco
Membre del Secretariat Nacional de l’STEPV



Aquestes tasques importants i que requereixen una formació i implicació personal i col·lectiva són cada vegada més complexes, però és un error pensar que la solució es troba en la segregació de la intervenció educativa. Amb quaranta o seixanta euros per tutoria, funcionarà millor? O hi ha altres qüestions a considerar?
 Perquè d’això es tracta, de considerar si la nostra intervenció com a docents ha de partir de contemplar en major grau la importància de la suma individualitzada del nostre treball o ha de contemplar eixe treball individualitzat en un marc d’actuació cooperativa.
 La lluita enfront de les discriminacions salarials i de qualsevol classe va ser sempre una de les màximes aspiracions del professorat. Així, la proposta d’agrupar a tot el professorat en un únic cos, respectant l’especialització, però amb les mateixes obligacions i drets, va irrompre amb força i va marcar la intervenció dels sectors progressistes de l’ensenyament durant anys. Amb aquesta reivindicació es partia que el professorat de totes les etapes no universitàries havia de tindre la mateixa consideració perquè tan important és la formació inicial i permanent del professorat d’educació infantil com del de l’ensenyament secundari, cadascú amb les corresponents especialitzacions pedagògiques i didàctiques.



Un poc d’història

Amb les primeres lleis educatives de la democràcia es van refondre els múltiples cossos i grups diversos que existien, sobretot en la secundària i l’FP, fins a quedar un grup reduït compost per unes titulacions que basaven la seua diferenciació en la formació inicial de tres o cinc anys. Així, es va establir un renovat cos de mestres i un cos de professorat de secundària, que complementava les tasques més tècniques amb el cos de mestres de taller i, a partir de la LOGSE amb una «condició» que evocava l’antic cos de catedràtics. Els cossos vinculats a ensenyaments de règim especial van mantindre la seua estructura.
Amb la modificació dels plans d’estudi posteriors a Bolonya, es va eliminar la diferenciació basada en la formació inicial, ja que establia una titulació mínima de grau per a tots els ensenyaments, però s’han mantingut les condicions de treball i salarials diferents en el cos de mestres mentre s’ha tendit a unificar en l’FP.



Cinquanta anys contra la jerarquització

Des de finals dels anys setanta i especialment en els anys huitanta, la lluita contra l’anomenada carrera docent, contra la jerarquització i la divisió del professorat i en defensa d’una educació pública i de qualitat van suscitar nombroses vagues i mobilitzacions. 
Les mobilitzacions del 86, 87 i 88 contra la jerarquització i divisió salarial del professorat van aconseguir la retirada de la proposta d’una major divisió salarial per al professorat. El caràcter de les retribucions, lineals o individualitzades, va ser un dels debats més importants de la llarga vaga de 1988. Les propostes van tornar a aparéixer en els anys noranta (amb la llei Pertierra) i de manera especial amb la negociació de la LOE i un estatut que castigava el professorat més jove. Hi havia un interés jerarquitzador, però també una falta de recursos que obviava una part del professorat per a satisfer-ne un altre. 
D’una banda, s’avançava en la unificació de cossos, però de l’altra van ser continus els intents d’establir diferents salaris i condicions segons l’antiguitat (professorat d’entrada, professorat tutor A o B, professorat de terme), segons suposats compromisos formatius (sexennis), segons resultats de l’alumnat, segons compromís amb l’administració, segons avaluació individualitzada del treball personal, segons valoració des de la direcció del centre, etc. 
En el fons, s’atacava la màxima que diu: «A treball igual, salari igual i iguals condicions de treball», per a dibuixar un escenari on l’individualisme en el treball s’imposara al treball cooperatiu i a la consideració de l’ensenyament com una tasca de coordinació i d’intervenció conjunta de tot el professorat.



La lluita contra les polítiques educatives neoliberals

La divisió del treball en les empreses va buscar augmentar els marges de benefici de les empreses individualitzant cada procés productiu. Amb això, a més, es pretenia dividir la força dels treballadors i treballadores individualitzant les seues condicions de treball i el seu salari. 
L’ensenyament no és un procés industrial, però a partir dels anys huitanta apareix amb força com un negoci més d’empreses ansioses de beneficis. L’educació, com la sanitat, es converteix en el nou Dorado. Ja en 1989, el lobby empresarial europeu European Round Table (ERT) amb el seu informe de 1989 «Educació i competència a Europa», promogut des de les multinacionals europees més importants ja defenien que «l’educació i la formació han d’estar al servei de l’empresa». Eixe va ser l’objectiu d’informes interessats com els PISA.
 La LOPEGCE del ministre Pertierra (PSOE, 1995) contemplava la gestió empresarial de l’escola pública, la jerarquització del professorat i la privatització del sistema educatiu. A pesar que la LOQE de la ministra del PP Pilar del Castillo mai es va arribar a aplicar, els seus principis van marcar la legislació actual: la «cultura de l’esforç», la deficient atenció a la diversitat o l’externalització dels serveis com ara menjadors o neteja. 
La LOE del govern Zapatero (2006), ja contemplava l’aplicació de l’estratègia de Lisboa, feia seu tot el llenguatge neoliberal sobre el capital humà, l’ocupabilitat, l’economia del coneixement, la concepció de l’educació per al que demane el mercat laboral, l’anomenat «esperit emprenedor» o «aprendre a aprendre», conceptes que hui impregnen les disposicions en matèria educativa. Eixa llei va permetre, per exemple, que polítiques com les aplicades per Esperanza Aguirre a Madrid, començaren la demolició de l’ensenyament públic en eixa comunitat, que hui assoleix nivells impensables fa anys: centres que naixen concertats amb cessió de sòl públic per a la seua construcció, amb fraus milionaris inclosos, barris sencers sense cap centre públic, xec escolar, depauperació dels centres públics, bilingüisme com a element segregador. En l’actualitat, més d’un centenar de conceptes diferents componen la nòmina dels docents madrilenys. És eixe el model a seguir?
 En el fons, moltes de les campanyes mediàtiques que advoquen per la individualització del treball docent tenen a veure amb els intents del gran capital a fer-se amb un mercat cada vegada més apetible. La pretensió és que el professorat nou interioritze el sistema com si fora normal que una part del salari depenga cada any del lloc que ocupa i de la seua relació amb la direcció del centre, amb l’administració o amb el titular del centre. Enfront d’això, les pretensions de convertir l’educació en una mercaderia sempre va tindre en el professorat l’oposició més gran. Un professorat unit, solidari, que treballa en equip és just el contrari del que busquen les grans empreses, interessades en què la mà d’obra que arribe al mercat laboral siga el més dòcil i mal·leable possible.
 L’ensenyament és una tasca col·lectiva que necessita mantindre equips de treball docent, basats en la cooperació i la solidaritat, que desenvolupen i implementen la innovació enfront de l’establiment d’una competitivitat fomentada per incentius a la productivitat segons criteris mercantilistes, que rebutge la individualització de les relacions laborals. La capacitat de la negociació col·lectiva és imprescindible en qualsevol administració pública o empresa si no volem que la divisió acabe afectant la resta de drets que com a treballadors de l’ensenyament hem aconseguit al llarg dels anys. La jerarquització, amb la divisió que provoca, sempre va ser la nostra major enemiga.