Allioli 302 - Una legislatura en lluita
50 anys de “Mels i de fels”
Fa 25 anys que vam fer 25 anys. En aquell moment, la Confederació d’STES va publicar un llibre on el nostre benvolgut i desaparegut Vicent Esteve signava un article titulat “25 anys més”. Ara que ja s’han complit, recuperar una part d’allò què es deia aleshores és la millor manera de testimoniar la vigència d’un model i un esperit de compromís que perviu gràcies a la lluita de totes les persones que al llarg dels anys han sigut protagonistes del treball sindical. 50 anys de “mels i de fels”, de fites que han fet avançar els drets del professorat i de l’escola pública i d’obstacles que hem hagut de superar perquè els entrebancs a aquest model han provingut de tots els costats possibles. És quasi un miracle que, després de tot, es mantinga ben viu i amb força. El nostre homenatge és per als milers de persones que, amb la seua afiliació o amb el seu vot en les eleccions, ho han fet possible.
Imatge d'arxiu d'STEPV d'una manifestació a València en 1978
Joan Blanco
Secretariat Nacional d’STEPV
Aquell model representava un nou moviment i una nova forma d’entendre l’acció sindical i social i, per això, ha hagut de suportar marginacions i exclusions
Igual que adés, ara hem de recordar que fa cinquanta anys vam haver de decidir ser el que som hui. Així, parlàvem: “Aquell moviment unitari d’ensenyants que va nàixer impulsat per la inajornable transició des del franquisme cap al sistema democràtic que ara coneixem, tenia ja els dies comptats quan el teixit assembleari que el sustentava s’estenia per tot l’Estat. Pot ser que per ser massa imperfecte, per massa democràtic, aquell artefacte de base àmplia i cap sempre provisional i imprevisible va resultar massa inquietant per a les perfectes maquinàries partidistes, àvides de protagonisme històric i receloses d’heterodòxies”.
Aquell model representava un nou moviment i una nova forma d’entendre l’acció sindical i social i, per això, ha hagut de suportar marginacions i exclusions. I va haver de construir-se i reconstruir-se permanentment, primer com a organitzacions de col·lectius sectorials mobilitzats i després com a una organització nacional, perquè la primera gran reflexió de les coordinadores va ser la de constituir un espai de treball i d’organització estable i duradora.
Des del començament “… aquell moviment unitari, que des del principi tot ho va voler entendre per si mateix, que tot ho va voler votar, va haver de revestir-se amb una estructura sindical, STEPV i UCSTE, per a poder continuar fidel a si mateix quan una part de la gent va marxar responent a la crida dels seus partits polítics per a crear o ressuscitar sindicats afins que consideraven necessaris per al seu propi desenvolupament. Al cap d’un temps, més aviat xicotet, nosaltres estàvem a la intempèrie, en una accidentada i contradictòria construcció democràtica, mentre uns altres començaven a assaborir les mels dels salons institucionals. A canvi, la confusió entre interessos es va fer llei. I fins hui.”
Han passat cinquanta anys i el valor del vot de cada persona no val el mateix i queda difuminat en una legislació sindical feta per a afavorir els uns i negar els altres. I, així tot, seguim en la lluita.
“Amb mels o amb fels, STEPV i els STEs continuarem gustosament fidels a nosaltres mateixos. No iguals al que som o el que vam ser, perquè això, a més de negar la intel·ligència, és incompatible amb la nostra raó de ser. Però sí vinculats a una manera de prendre les decisions ―en assemblea oberta al costat dels treballadors i treballadores― i a una finalitat: que un model d’escola, un model de serveis públics i un model de societat estiguen cada dia més a mà i sempre al servei de la majoria.”
Però la història del Sindicat és molt més que la del moment del seu naixement, perquè al llarg dels anys hem continuat lluitant, avançant o retrocedint, i hem anat responent a les situacions de cada època i adaptant les reivindicacions i el funcionament a cada necessitat.
No obstant això, la pervivència dels nostres senyals d’identitat i la manera en què han passat per les decisions congressuals del Sindicat, tenen a veure amb les característiques d’aquells debats de fa cinquanta anys i amb la solidesa de les seues conclusions. Per a això diguem que ara som el que vam voler ser abans, i allò que en cada moment hem anat decidint sobre què manteníem i què decidíem modificar.
El valor de l’assemblea. Si participes sempre guanyes!
Per a nosaltres, l’acció sindical ha de ser l’acció de les persones treballadores, que han de ser protagonistes de les seues decisions igual que ho són de les seues reivindicacions. Ni tenim dependències externes ni responem davant de cap altra realitat que no siga eixa.
Hi ha qui pensa que ser assembleari és una qüestió només de fer assemblees o de reunir-se amb les treballadores i treballadors. Tot això és important, és el punt d’eixida. Però cal anar més enllà. Ser assembleari és tindre la capacitat de vincular les decisions sindicals a les decisions de les persones treballadores i, arribat el cas, reconsiderar les pròpies. Això és el que diuen els nostres estatuts. I ho diuen perquè és la reflexió a la qual vam arribar després dels grans processos mobilitzadors dels anys setanta i huitanta del segle passat i és el que hem aplicat en cada lluita des d’aleshores.
El valor de la reivindicació
En cinquanta anys hem avançat i, a vegades, retrocedit, però globalment hem millorat la situació laboral col·lectivament. Cal recordar a les noves generacions que moltes de les condicions que tenen s’han aconseguit amb l’esforç col·lectiu vinculat al treball sindical.
Què hauria passat si les treballadores i treballadors de l’ensenyament hagueren renunciat a crear les seues organitzacions? Què hauria passat si eixes organitzacions no hagueren tingut capacitat reivindicativa? Podem imaginar cinquanta anys sense sindicats a l’ensenyament?
Per assenyalar alguns casos, la lluita sindical va eliminar la jubilació als setanta anys; va conquistar la dedicació exclusiva i va acabar amb el sistema del cobrament de les permanències; va tombar tots els intents de jerarquització docent dels governs de la UCD, del PSOE o del PP; va eliminar els destins forçosos fora de la comunitat; va combatre la congelació de les pensions; va regular la responsabilitat civil del professorat; s’ha mobilitzat de manera permanent per a evitar la deshomologació i les retallades; ha aconseguit que el professorat interí deixara de cobrar el 80% i tinguera igualtat de tracte en els molts drets que no tenia, sense regulació de les bosses, sense estabilitat, sense poder votar en els claustres; ha corregit moltes situacions de discriminació, en particular de les dones treballadores…
La llista és molt llarga. Només pretenem visualitzar que moltes de les nostres actuals condicions no van caure del cel ni van ser regalades. Van ser el resultat d’anys de treball sindical i de compromís col·lectiu de moltes treballadores i treballadors.
MOTIU DE CELEBRACIÓ
El 18 d’octubre, des de totes les comarques, ens aplegarem a Polinyà de Xúquer per a celebrar el nostre aniversari. S’obri així un període de commemoracions dels diferents processos participatius que van des del naixement de la Coordinadora fins a la constitució d’STEPV com a sindicat nacional.
I perquè som un sindicat que va nàixer de la participació i les assemblees de les comarques i dels sectors, aquesta commemoració també s’estendrà per tot el territori valencià amb actes comarcals i intercomarcals que valoren les nostres experiències, les construïdes en l’ensenyament i els que ho hem fet en el marc de la Intersindical Valenciana. El dia 18 d’octubre, des de les 12 h del matí, teniu una cita a Polinyà de Xúquer. Parlarem, ens escoltarem i farem festa. També dinarem. Estigueu pendents de les convocatòries a les vostres intercomarcals i comarques.