Davant de la situació de noves dificultats i conflictes amb què comença el curs, amb menys professorat, més alumnat per aula i una reducció sagnant del nostre salari, quina és l’actitud que podem adoptar d’una manera lícita i coherent?
En primer lloc, estem tots i totes afectades per l’agressió, sumament injusta, a la nostra consideració de professorat de l’escola pública. El professorat, en tant en quant que docent i funcionari, interí o de carrera, és objecte d’una campanya bruta i barroera de desprestigi social. S’argumenta que hi ha massa professorat, que està massa ben pagat i que exerceix les seues funcions de manera inconscient i despreocupada, que està acomodat, que no investiga, que sovint fa pagar en l’alumnat el seu disgust i la seua incomoditat, que a la que pot se’n va a casa o de vacances…
Es difon una imatge del professorat distorsionada, menyspreada i caricaturitzada.
Si tot això, alguna vegada, ho hem pogut facilitar perquè no hàgem assumit la nostra responsabilitat d’explicar a la comunitat educativa en què consisteix la nostra tasca, quin és el nostre projecte educatiu i quina és la seua finalitat última emancipadora, és un moment magnífic per a esmenar-ho.
El professorat valencià ha fet, fa i farà una tasca ingent per ajudar al conjunt de la societat i a les comunitats educatives a desempallegar-se de la caspa, els polls i d’una crosta d’ignorància mil·lenària.
No cal recordar que qui posa en qüestió i dificulta la nostra feina no és el nostre alumnat ni les famílies que dipositen la seua confiança en les nostres escoles i instituts, sinó els i les governants que ens han encomanat una tasca transcendental i després ens posen sota les rodes.
Hem de renovar el nostre compromís amb l’atenció als i les nostres alumnes com a prioritat de tota la nostra tasca. Aquesta atenció a l’alumnat i a les seues famílies s’ha de fer en unes condicions de dignitat màxima i de respecte absolut. El poble ha de sentir que, efectivament, l’escola pública és sa casa i s’ha de sentir acollit i celebrat quan acudeix a ella, perquè la necessita i perquè se la permet.
Hem de mantindre el nostre prestigi a base d’humanitzar i dignificar la nostra figura: no ens podem permetre semblar distants i inaccesibles, entre altres coses perquè no ho som. Som persones i treballadors i treballadores, com els pares i mares de la nostra escola, i hem de seguir sent solidaris amb els nostres iguals perquè tinguen així l’oportunitat de ser solidaris amb nosaltres.
Això no significa complacència i resignació davant un escenari nou en què, per primera vegada, en comptes d’anar endavant poc a poc, anem cap arrere. Hem de transmetre a la societat que la qualitat educativa serà millor quan tornen els i les mestres que ara han despatxat, que un nombre reduït d’alumnes per aula permet una atenció més personalitzada i adequada a les necessitats de cada alumna o alumne, que els mitjans materials no són un luxe, sinó els ajustats a una societat complexa i canviant. I que el professorat d’una societat moderna i avançada, com tots els treballadors i treballadores, ha d’estar ben pagat i ha de gaudir d’un temps de lleure que el permeta desemboirar-se, llegir i estudiar, fer exercici o passejar per la natura, en definitiva, tot allò que l’ajude a estar en la forma física, emocional i intel·lectual per a realitzar amb la finura i qualitat que exigeix la tasca d’educar.
Hem d’aprofitar cada ocasió que se’ns presente per comunicar a la comunitat les deficiències que observem i patim en els centres i les aules, i animar a reivindicar davant de qui corresponga, des del més particular al més general. També hem d’explicar les conseqüències en les nostres vides i les repercusions en tota la societat de la nostra precarització, si cal amb xifres i exemples. Els treballadors i treballadores, a diferència dels poderosos que amaguen el que guanyen i què fan amb el que guanyen, mai no hem tingut vergonya d’expressar allò que ens falta i necessitem.
STEPV
Espai