Un País sense didàctica? (XV)

Ferran Pastor i Belda

Miguel, que hi treballà de docent durant algun temps, em va aportar la reflexió següent:

“Després de viure a la capital del Baix Segura, tinc la sensació que Oriola i València són dos ciutats que porten massa temps vivint l’una d’esquena a l’altra. Des d’Oriola es mira al Cap i Casal com si la pèrdua del seu passat esplendorós fora ocasionat per decisions preses a la vora del Túria. Mentre, a València molta gent veu Oriola com un territori geogràficament i culturalment llunyà. Ignorant, per exemple, que va ser la segona ciutat més important del Regne”.
 
Per això, per a mi té una importància particular que el llibre que vos presente s’haja publicat en la ciutat d’Oriola. Va ser imprés en la Tipografía de la Lectura Popular. Una editorial catòlica oriolana de molta anomenada en el primer terç del segle XX.  El llibre es titula Breve estudio geográfico histórico de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia. Apropiado al plan de estudios vigente para la enseñanza de esta asignatura en las Escuelas Normales de Maestros y Maestras y Escuelas Nacionales de la región Valenciana. El llibre no té data d’edició, però tot indica que es va publicar durant el final de la segona dècada o començament dels anys vint del segle passat. El va escriure na Catalina García Tejo, que havia sigut professora de l’Escola Normal de Mestres d’Alacant. Efectivament, en el pla d’estudis de les escoles normals (Magisteri) de 1914 hi havia l’assignatura Nociones generales de Geografía y Geografía Regional, en què s’estudiava la «región histórica» que pertocava a cada Normal.

El llibre comença amb una «Descripción fisico-política del reino de Valencia» i després dels   partits judicials, que a grans trets coincideixen amb moltes comarques. A cada partit descriu: “la extensión y población, situación y límites, la orografía, producciones e industrias, instrucción pública, historia,  edificios notables (de la capital de cada partit judicial), hijos ilustres y pueblos del partido”, (amb el nombre d’habitants de cada poble). Hi ha informacions xocants com: “La lengua hablada es el Valenciano pero con marcado acento catalán”, (Castelló de la Plana). “La lengua que se habla es el Valenciano del Maestrazgo pero con dejo catalán”, (Morella). “El idioma hablado es el dialecto alicantino”, (Elx).

La conclusió  és que aquells anys els alumnes de Magisteri valencians tenien manuals amb nocions bàsiques del País Valencià. És a dir que hi havia materials didàctics que asseguraven un mínim d’estudi de la geografia i cultura valencianes en l’ensenyament reglat. Quantes generacions posteriors deuen haver cursat Magisteri sense cap manual d’aquest tipus? Acabaré tornant a Oriola i recomanant l’interessantíssim documental d’A Punt (podcast a la carta) sobre aquesta ciutat; «Teixint llaços des del sud del sud». El documental i les reflexions de Miguel em van animar a visitar-la aquest estiu passat. Efectivament, l’Oriola antiga és la gran desconeguda.