Un pais sense didàctica

El 1977 la Societat Castellonenca de Cultura, amb la col·laboració econòmica de la Caixa d’Estalvis Provincial de Castelló de la Plana, editava «Pany i Clau. Gramàtica normativa de grau mitjà per a ús dels xics valencians». Els autors, Honorat Ros i Alfons Llorenç, pertanyen a aquella joventut compromesa amb la nostra cultura que va fer possible l’embranzida normalitzadora dels setanta i huitanta. Una embranzida decisiva. Els dos han estat, posteriorment, protagonistes en l’entrada i consolidació del valencià a l’ensenyament i les institucions (Honorat) i en els mitjans de comunicació audiovisuals públics (Alfons). Precisament aquest estiu passat, un dissabte de matí, vaig coincidir amb Alfons Llorenç en el Centre Octubre de València i encetàrem una conversa que encara dura. Entre altres temes li vaig demanar que em contara quin va ser l’origen de Pany i Clau.

- Aleshores jo era el secretari dels cursos de Didàctica del Valencià, que dirigits per Manuel Sanchis Guarner, organitzava l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València. A mitjan setanta, ens reuníem un grup de mestres en el col·legi dels Jesuïtes de València, procedents de La Gavina i altres centres amb l’objectiu de confeccionar materials didàctics i llibres de text per a ensenyar el valencià i la cultura valenciana. En aquest context, va nàixer Pany i Clau. Estava pensat per a l’ensenyament mitjà. Vàrem elaborar el llibre amb la idea que els continguts foren actuals (estàvem en plena Transició), afrontant els reptes que tenia el País: la recuperació nacional del País Valencià, la problemàtica del sud valencià, la Nova Cançó.... També teníem interés que el llibre reflectís la rica varietat comarcal en tots els aspectes: la industrialització del Vinalopó o l’Alcoià , la transformació turística de la Marina… Se’n van publicar 5.000 exemplars, que es va exhaurir en mesos. Això va donar peu que se’n fera una altra de clandestina, de 10.000 exemplars: tractant-se d’un llibre en valencià era moltíssim. Sanchis Guarner també ens va ajudar en la confecció del llibre.

Fullejant Pany i Clau m’adone que era un llibre militant. Què podia ser, sinó un llibre de Valencià l’any 1977?  Però també hi trobem una combinació amable de lectures dels clàssics com Llorente o Almela i Vives i els autors contemporanis (1977)  més compromesos amb el futur del País Valencià:  Josep Vicent Marqués, Ernest Lluch, Ninyoles, Vicent Andrés Estellés, etc. I les lletres de la Nova Cançó Catalana d’Ovidi Monllor, de Llach, de Raimon… En aquest punt, m’ha sorprés gratament que els autors van ser triats també amb un criteri geogràfic en coherència amb els continguts comarcals.

Si vols llegir l’Allioli sencer, clica ací.