Teixint xarxes entre persones sordes i oients

No va ser un curs de formació qualsevol, va ser molt més que això, va ser allò que no t’imagines ni en les millors expectatives. La meua tia va ser la meua motivació per a realitzar aquesta formació. És una persona sorda, i en el curs, ens van fer veure que les persones no oients no són sordes, són persones sordes, cosa que em va fer reflexionar a través de la consciència i poder, a posteriori, transmetre aquest concepte a la resta de la societat, societat que viu en una època de massificació d’estímuls i a la qual li costa centrar-se en una cosa tan empàtica com veure la realitat que, sobretot, les persones som persones.

La conciliació laboral va ser un hàndicap durant la formació, al meu sector laboral no arribaven a entendre com un delegat feia servir hores sindicals en una formació d’aquesta índole, per això i al meu entendre, tenim molta faena de cultura sindical i empàtica per davant.

Al llarg del curs, no vam poder parlar, només ens podíem comunicar entre el professor i l’alumnat a través de gestos, va ser llavors quan es va obrir una porta a l’entesa entre persones que ens vam expressar de maneres diferents, però que vam poder connectar en una mateixa freqüència. En finalitzar cadascuna de les sessions formatives, ens feien mal els dits i les mans de tant de signar, el coll de gesticular i els ulls d’escoltar, aquests eren les nostres orelles. Cada jornada, i en una perfecta harmonia, alumnat i professor teixíem una xarxa difícil de trencar.

Arran d’aquesta formació organitzada per l’ESFMB i FESORD, i a través del col·lectiu Acció Ecologista Muntanyera del PV, va sorgir la motivació de desenvolupar activitats per al col·lectiu de persones sordes, i es van crear unes jornades on es podrà gaudir de la natura, des del costat més sensorial, mitjançant una ruta dels sentits, activitat que es realitzarà al Parc Natural de la Calderona.

En el meu dia a dia signe les lletres de les matrícules dels vehicles que inspeccione, i va ser en un d’aquests dies, del meu dia a dia, on un pare i un fill no oients em van agrair de la manera més bonica que podia imaginar, haver-los passat la inspecció, simplement per ser coneixedor de la llengua de signes. Coneixem moltes maneres d’agrair, però aquell dia, m’ho van agrair de debò, va ser de cor, m’ho van transmetre els ulls.

Si vols llegir l’Allioli sencer, clica ací.