Origen, causes i context de la mercantilizació educativa

Fa ara 22 anys, un article en Le Monde Diplomatique alertava sobre la situació de l’educació en el món. Un gegantesc negoci apareixia en l’horitzó d’empreses àvides de beneficis. Des de SUATEA decidim saber més sobre eixes noves tendències i posar-nos en contacte amb els activistes belgues Gérard de Sélys i Nico Hirtt, que participaria l’any 2002 en les Jornades Internacionals organitzades per SUATEA i els STES sobre les polítiques educatives neoliberals i com organitzar la resistència enfront d’aquestes.

En l’article “L’École, grand marché du XXIè siècle1 ”, Gérard de Sélys analitzava les pretensions de l’empresariat europeu a través del seu lobby, l’ERT (European Round Table), de fer de l’educació i la formació un sector estratègic vital per a les empreses i, per tant, de convertir l’ensenyament en un gran mercat. Potser és una de les primeres vegades que es mostraven les vertaderes intencions de les elits polítiques i econòmiques europees i mundials: posar l’escola al servei dels mercats i dels interessos d’eixes elits i acabar amb la concepció d’una educació emancipadora i al servei de la humanitat. Aquest article, i la publicació ―en col·laboració amb Nico Hirtt― del llibre Tableau Noir, résister à la privatisation de l’enseignement (EPO. Brussel·les, 1998), van ser determinants per al nostre coneixement i resistència enfront de la mercantilització i la privatització de l’educació pública, com ho va ser la traducció del llibre Els Nous Amos de l’Escola , de Hirtt (Madrid, 2003).

Arreu del món es començaven a desenvolupar polítiques similars que pretenien adequar l’escola a les exigències de l’economia capitalista. No era una coincidència, sinó un canvi d’estratègia determinat per la crisi econòmica i les noves necessitats de les empreses de competir entre si en un mercat cada vegada més globalitzat. D’una banda, la situació industrial i financera, amb majors nivells de competició i canvis tecnològics molt ràpids, exigeix a l’educació la formació de treballadors i treballadores que s’adeqüen a les necessitats econòmiques, perquè les empreses puguen fer front i suportar la competició mundial. Però, per l’altra, hi ha pressions per a reduir la despesa pública, i per tant un augment de la privatització de l’educació i l’obligació per a les famílies de participar cada vegada més en les despeses educatives.

Gérard de Sélys escrivia: “L’OCDE xifra en un bilió de dòlars les despeses anuals dels seus estats membres en favor de l’ensenyament. Un mercat de tals dimensions és molt cobejat. Actualment, quatre milions de professors, 80 milions d’alumnes i estudiants, 320.000 centres escolars estan en el punt de mira dels mercaders. Però es necessitaran molts esforços per a aplicar aquests textos i informes que exigiran un desmantellament de l’essencial del servei públic de l’ensenyament”2.
En 1998, en la reunió mundial de la Global Alliance for Transnational Education (GATE), Glenn R. Jones planteja: “Des del punt de vista de l’empresari, l’ensenyament constitueix un dels mercats més vastos i de major creixement (…). El sector resisteix a la tecnologia, els seus costos augmenten i hi ha massa poca competència. Es fa cada vegada major la distància entre la demanda de formació i la capacitat d’acolliment de l’ensenyament superior. Per totes aquestes raons, els empresaris consideren que l’ensenyament és un extens mercat per conquistar” 3 .
 
Després de la Segona Guerra Mundial, la massificació de l’ensenyament responia a una situació de creixement econòmic, raó per la qual la indústria necessitava molta mà d’obra. Amb la crisi, les empreses es plantegen que el tipus de treballadors i treballadores que necessitaran és diferent. Per això, l’escola ha de formar mà d’obra adaptada a un entorn econòmic canviant i cada vegada més flexible. La paraula clau ara és l’ocupabilitat, que implica estar contínuament en disposició de respondre a les exigències del mercat. D’ací conceptes com ara formació al llarg de tota la vida, aprendre a aprendre o les competències bàsiques, que hui impregnen la legislació de molts països. La responsabilitat ara passa de ser col·lectiva a dependre de cada individu, obligat a formar-se pel seu compte per a aconseguir eixa ocupabilitat que, com estem veient ara, no és cap garantia d’ocupació.

En 1995, la mateixa Comissió Europea presentava el seu llibre blanc sobre l’educació i la formació, en què feia seu el mateix discurs. En 2001 ja plantejava que el principal objectiu estratègic en el qual ha de col·laborar l’ensenyament és “convertir-se en l’economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç d’un creixement econòmic durador.” 4

L’OCDE, organisme de caràcter econòmic que s’ha tornat un actor imprescindible en matèria d’educació gràcies als informes PISA, ja plantejava en 1996 la dualitat del mercat laboral que s’aveïnava i suggeria que les empreses no tindrien necessitat de personal tan format. Per a això, “es poden aconsellar nombroses mesures que no creen cap dificultat política (…). Si es disminueixen les despeses de funcionament a les escoles i universitats, cal procurar que no disminuïsca la quantitat de servei, encara a risc que la qualitat baixe (…). Seria perillós restringir el nombre d’alumnes matriculats. Les famílies reaccionaran violentament si no pot matricular els fills, però no ho faran enfront d’una baixada gradual de la qualitat de l’ensenyament i l’escola pot progressiva i puntualment obtindre una contribució econòmica de les famílies o suprimir alguna activitat. Això es fa primer en una escola, després en una altra, però no en la del costat, de manera que s’evita el descontentament generalitzat de la població”, va escriure Christian Morrison 5 . 

El procés de dualització de l’economia fa que el sistema ja no exigisca que tot el personal estiga altament format. Ja no és necessari que la majoria de l’alumnat aconseguisca una alta qualificació, ja que, dels nous llocs de treball , un alt percentatge sols precisa un baix nivell de formació. Per tant, es passa d’una massificació a un procés de mercantilització de l’educació, que penetra hui bona part dels sistemes educatius a tot el món capitalista.

Altres aspectes de la mercantilització de l’educació són l’estímul del consum o l’obertura de nous mercats com indicàvem més amunt. Els mercats tradicionals s’esgoten i cal buscar altres nínxols. Per a estimular la nova economia basada en els avanços tecnològics que s’albiraven en els anys huitanta era necessari que cada vegada més persones foren capaces de dominar les aleshores noves tecnologies de la informació i la comunicació. La seua introducció en l’ensenyament ha contribuït a un canvi de paradigma educatiu i a un estímul colossal de les vendes de tota mena de tecnologies i els seus derivats. Però no sols això ha suposat l’enlairament d’un mercat sense precedents fins ara, sinó que ha aconseguit que les grans empreses s’introduïren en tots els nivells de l’ensenyament. Fins i tot, dissenyant parts del currículum com estem veient últimament. 

Per la nostra participació en els diversos fòrums socials europeus i mundials vam saber que aquestes polítiques estaven sent aplicades arreu d’Europa i Amèrica. I que les lluites en pro d’un ensenyament públic de qualitat havien ara d’integrar una referència explícita al rebuig a aquesta mena de polítiques. Des de l’extensió dels concerts educatius a la introducció de la gestió empresarial de l’escola pública, la jerarquització i la privatització del sistema educatiu, la “cultura de l’esforç” o des de l’externalització dels serveis fins a l’aplicació de l’estratègia de Lisboa, amb tot el llenguatge neoliberal sobre el capital humà, l’ocupabilitat, l’economia del coneixement, l’anomenat “esperit emprenedor”, “aprendre a aprendre” o les anomenades competències bàsiques, etc., la concepció de l’educació per al que demane el mercat laboral ve impregnant les successives lleis educatives en tot l’Estat espanyol. I el mateix ha ocorregut en bona part del món.

Amb els recents resultats electorals, una amenaça cada vegada major plana sobre l’ensenyament públic, al qual es pretén relegar i devaluar al mateix temps que un gran mercat s’obri amb l’entrada massiva de les empreses a les escoles. La nostra missió és, doncs, alertar, denunciar i combatre aquestes polítiques de caràcter neoliberal, que són un vertader atemptat contra els drets de les persones més desfavorides. Ara, més que mai, hem de ser conscients que la lluita en defensa de l’ensenyament públic i contra la segregació educativa serà decisiva. Els sindicats de Treballadors i Treballadores d’Ensenyament als quals pertanyem ens comprometem a liderar aquesta lluita. 

1 “L’École, grand marché du XXIè siècle” Le Monde Diplomatique . Juny 1998

2 “L’École, grand marché du XXIè siècle” Le Monde Diplomatique . Juny 1998

3 Jones, Glenn R.  Ardes given to GATE conference. París, 30 setembre 1998

 4 Comissió Europea: Les objectifs concrets futurs des systèmes d’éducation, Informe de la Comissió COM(2001) 59 final, el 31 .01.2001

5 Morrison Christian, La Faisabilité politique de l’ajustement, Centre de Desenvolupament de l’OCDE, Cuaderno de política económica núm. 13 OCDE 1996.

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli.