Mestres que t’enamoren. Passejant per l’Índia

Mai havia imaginat que aniria a l’Índia a visitar projectes educatius diferents als mundialment hegemònics. Però de la mà de Jordi Girard (metge ayurveda a Lleida) he pogut passejar per la part menys turística, més rural i més empobrida de l’India, als estats d’Andra Pradesh i Tàmil Nadu. No he tornat amb fotos del Taj Mahal, sinó d’escoles on hi ha mestres que fan possible una altra educació.

A l’Escola Montessori Patasola, a Chennai, vam veure Krishna i les altres mestres acompanyar silenciosament les seues alumnes. Les observen i les ajuden en el que cada una necessita. Amb un exquisit equilibri de calma i alegria. S’interessen tant pel que les xiquetes pensen com pel que senten, mentre fan les activitats.

A Pondicherry, a l’Sri Aurobindo International Centre Of Education, ens va rebre Gayatri, la directora de l’escola. Per a ella, cada criatura és una artista, una filòsofa o una tecnòloga en potència. Només necessiten una mestra que els escolte i faça les preguntes adequades. En la seua pedagogia, l’ensenyament no es desenvolupa de dalt a baix, ni de baix a dalt, sinó de dins cap a fora. Així es desenvolupa alhora la salut física, la intel·lectual, l’estètica, la moral i l’espiritual. Ací 300 alumnes compten amb l’atenció de 400 adultes, entre docents, entrenadores o ajudants. Perquè l’escola s’ha organitzat obrint espais d’intervenció de la comunitat: l’escola fa comunitat.

A Tiruvannamalai, l’alumnat de l’Escola Marudam Farm School ens va cuinar l’arròs i les hortalisses que conreen allí mateix. Ashima, una jove professora que ha vingut des del nord de l’Índia, i Arun, director i també pare d’alumnes, viuen en xicotetes cases de fang construïdes en el mateix terreny, com la resta de docents. Les aules, del color de la terra i belles decoracions, tenen dues portes per les quals l’alumnat pot entrar i eixir quan ho necessite. Tots els alumnes algun dia són la mestra. Cada setmana van a la muntanya a plantar arbres o a cuidar els que ja havien plantat.

En Rishi Valley, ens rep Geetha, que habita la mateixa casa on va viure Jiddu Krishnamurti, el mestre i filòsof fundador de l’escola. L’objectiu de l’escola és el creixement de l’autonomia personal, la capacitat de discernir i escoltar totes les veus interiors d’un mateix i evitar qualsevol dependència intel·lectual, afectiva o econòmica. Comencen cada dia amb una assemblea que reuneix 400 persones, entre alumnat i professorat. Canten junts i fan silenci junts, per sentir que cada un forma part del grup. La motivació per a l’aprenentatge no ve d’estimular la competitivitat, sinó d’escoltar i d’actuar conforme als propis desitjos i capacitats ―no conforme a les expectatives dels pares i mares―, des del coneixement d’u mateix i la consciència de com ens afecta la valoració dels altres.

Amb els fons d’aquest centre se sostenen les escoles rurals gratuïtes Rural Schools River System, on l’alumnat de 3 a 12 anys troba, a més d’educació, menjar, vestit i atenció mèdica, independentment de la casta a la qual pertanyen. Un dels criteris d’admissió de l’alumnat és, que si tenen una germana, aquesta xiqueta també ha de vindre a la mateixa escola.

El professor Anil i Rama Anumula, directora del projecte, ens van explicar que treballen en un model d’aprenentatge cooperatiu ―amb materials que ha fabricat el professorat en col·laboració amb una universitat alemanya―, que permet a l’alumnat seguir diferents ritmes d’aprenentatge sense que ningú se senta inferior. Hem vist una aula amb quatre taules: en la primera, xiquets i xiquetes parlen amb el mestre. En la segona, es treballa individualment. En la tercera contrasten en grup les seues resolucions. I en la quarta, elaboren les conclusions.

La pissarra envolta les parets de l’aula i està repartida en tantes parts com xiquets i xiquetes hi ha amb el nom de cada un escrit. Al costat hi ha una caixeta amb un full enrotllat en què cada dia el xiquet o xiqueta valora la llavada de dents, la cura de la roba, i també el temps que va passar parlant amb la família. L’objectiu és compartir setmanalment com és la seua vida fora de l’escola i com cuidar la seua relació amb les persones amb què conviuen.

Auroville és un espai fundat el 1968 i auspiciat per la UNESCO, on es reuneixen persones de diferents parts del món. Treballen al voltant d’una altra concepció del progrés estructurat al voltant de l’equilibri amb la natura i unes relacions socials que reforcen el que ens fa reconéixer-nos com a éssers humans. Trobem des d’una cuina solar que cada dia fa dinar per unes 2000 persones, fins a més de 40 escoles per a xiquets i xiquetes de totes les edats. Sanjeev, el coordinador dels centres educatius, ens va contar que havia deixat el seu treball a Nova York amb salari de 6 xifres perquè havia sigut capaç d’escoltar el seu cor i descobrir que no era feliç.

El professorat de les escoles d’Auroville es forma en la gestió de les emocions, els pensaments, la connexió amb l’univers i la recerca de l’equilibri personal. Guien l’alumnat amb les mateixes preguntes que ja es van formular a si mateixos: Qui soc? Quines són les meues virtuts? Com les puc compartir?

Des d’una concepció de la tecnologia, tan pròxima a la creativitat com a l’estima per la natura, hem vist una escola on l’alumnat de 12 anys ha desenvolupat un projecte d’aprenentatge construint casetes en la copa dels arbres on podem llegir, xarrar, o jugar a l’ombra.

Amb la bici vam arribar per camins de terra a un altra espai envoltat d’arbres, on Rosa Alemany ens va dirigir una de les pràctiques habituals entre l’alumnat d’Auroville: exercicis per al desenvolupament de la consciència d’un mateix mitjançant el cos.

A la Fundació Vicente Ferrer, a Anantapur, vam trencar amb la nostra idea preconcebuda d’escola com un grup d’aules amb mestres. L’educació que desenvolupa la FVF és acció i consciència social amb persones invisibilitzades per la seua pobresa, malaltia, discapacitat física o mental, o per ser dona, camperola i analfabeta. L’FVF crea grups de dones en els poblets, escoles d’infermeres, centres de formació professional i lingüística perquè la gent jove puga trobar treball lluny de terratinents. També aules de desenvolupament sensorial per a xiquets amb lesions cerebrals, i entorns afectius per a xiquets i xiquetes afectats per la sida, entre altres exemples. Em recorda la pedagogia de Paulo Freire a l’altra punta del món, per a enfortir les persones que estan despullades de tot poder, per a fer-les visibles amb el cap ben alt per dir al món: “Som capaços de fer una societat més justa, som l’escola d’esperança. Sí que es pot.”

Totes aquestes vivències ens han fet veure’ns també a nosaltres mateixos. Les meues companyes de viatge i jo ens vam emocionar amb tanta riquesa d’ànima, amb l’esperança i el coratge d’eixes dones amb pell bruna i saris de colors que ens regalaven somriures i flors perquè sí, perquè volen.

Si vols llegir l’Allioli sencer, clica ací.