Les grans amenaces a què les universitats públiques hauran de fer front durant els pròxims anys

Després de les eleccions sindicals i amb el bon sabor de boca que han deixat els resultats que ha obtingut STEPV, que està cada vegada més prop de ser el sindicat majoritari també en l’ensenyament universitari, és temps d’analitzar els principals reptes a què ens enfrontarem els pròxims quatre anys, reptes que no només són de l’STEPV, sinó de tot el sistema universitari de l’Estat.

Es tracta de dues qüestions que, al meu parer, condicionaran el resultats de les pròximes lluites a abordar, des de la inclusió de triennis, quinquennis i sexennis per al professorat que encara no els cobra o la millora de les condicions laborals del personal cientifico-tècnic, el precariat de les universitats, fins a la baixada de ràtios o la dotació de plantilles tant de personal docent i investigador com de personal tècnic, de gestió, d’administració i de serveis.

L’asfixia de les universitats
Per gran que siga el pressupost d’una universitat o de qualsevol altra administració pública, els diners que poden consignar per a despeses de personal venen limitats per l’autorització del govern autonòmic.

Al País Valencià aquesta limitació de la despesa en personal per a les universitats públiques no ha sigut actualitzada des de l’any 2007. Això vol dir que, amb excepció de l’increment anual dels salaris aprovat pel govern estatal, les universitats públiques valencianes poden gastar en personal en 2023 el mateix que en 2007. Setze anys en els quals les universitats i les seues necessitats han crescut fins a arribar a la cruïlla en la qual ens trobem ara: el capítol I de despeses de personal asfixia les universitats i en condiciona el futur.

La Universitat de València, la degana del nostre País, dedica ja el 100% de la subvenció ordinària que rep de la Generalitat Valenciana a sufragar les despeses de personal, i la resta no estan millor. Durant la negociació del Pla plurianual de finançament (PPF), hem llegit en premsa que algunes universitats estan pràcticament en fallida tècnica. La situació es percep tant desesperada en les gerències de les cinc universitats públiques que Los juegos del hambre —nom amb què batejàrem en STEPV el pla de l’aleshores consellera d’Universitats, Carolina Pascual, de llevar diners a les universitats pobres per donar-los a les paurpèrrimes— han sigut encara més violents del que auguràrem.

A hores d’ara, mentre escric aquest article, les universitats públiques ja han perdut 30 milions de finançament addicional que el Govern del Botànic havia pressupostat condicionat a l’aprovació d’un PPF, i que no és gens probable que mantinga el nou govern de PP i Vox.
Per acabar-ho d’adobar, hem d’afegir dos factors més, com són l’augment de les expectatives de la nostra societat, que vol unes universitats públiques de qualitat, amb titulacions d’avantguarda i que siguen el motor del teixit empresarial mitjançant una recerca d’impacte, i el creixement vegetatiu de les plantilles, cada vegada amb mitjanes d’edat més altes, fet que provoca importants augments en complements com ara triennis, quinquennis, sexennis o carrera professional.

Amb aquesta situació, les universitats públiques no poden plantejar-se créixer, i les solucions senzilles per mantindre’s són l’externalització de serveis, la creació de fundacions per evitar la contractació de personal propi, i la precarització del personal laboral, i és ací on el nostre sindicat s’enfronta al repte de trobar solucions alternatives i de fer una lluita activa per millorar el finançament universitari i la dotació de plantilles adequades.

La competència deslleial de les privades

En el context descrit en l’apartat anterior, les universitats privades tenen el camí aplanat per fer el seu negoci, que no és formar ni educar sinó guanyar diners, no ho perdem de vista.

La Constitució i la LOSU (i abans la LOU) reconeixen el dret a qualsevol persona a crear una universitat privada i no és l’objectiu d’aquest article qüestionar-ho, tot i que ben bé podria ser assumpte d’un altre article, però el ben cert és que hi una desigualtat de fons que rau en la doble vara de mesurar que tenen les universitats privades i publiques per a existir. Així doncs, els requisits per reconéixer una universitat privada són molt menys exigents que els necessaris per a crear (o mantindre) una universitat pública. Per exemple,  pel que respecta al nombre de titulacions necessàries, i a l’acreditació del seu professorat, que a la fi és garantia de qualitat docent, o pel que fa a la necessitat d’invertir en espais o laboratoris. A més, mentre que les universitats públiques han d’augmentar ràtios d’estudiants per no poder contractar més professorat, les universitats privades poden formar grups amb ràtios molt baixes, venent un model d’atenció més personalitzada que part la societat identifica amb qualitat i excel·lència.

Però res més lluny de la realitat. Perquè qualsevol universitat pública ofereix una educació de molta més qualitat que la majoria de les universitats privades, que imparteixen les classes en aules i laboratoris pitjor equipats i per professorat pitjor qualificat i remunerat, qüestions que supleixen amb una bona publicitat.

Així, curs rere curs, i sobretot amb l’accés del seu estudiantat a les beques públiques, les universitats privades creixen a un ritme que amenaça el sistema públic universitari, i tot pinta que el nou govern de la Generalitat no trobarà açò un problema, com tampoc ho veurà  en la privatització de la sanitat.

És per això que, així les coses, atesa l’actual conjuntura política,  STEPV ha de fer pinya, més que mai, en la defensa de la universitat pública, de qualitat i en valencià.

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli.