“L’alumnat s’ha d’enamorar dels textos d’Estellés més que de la seua figura arquetípica”

Clara Esteve Ferrer
Àrea de Publicacions i Comunicació

El més capdavanter de la seua producció literària és la poesia dels anys cinquanta i seixanta, que s’emmarca en el realisme social

L’any 2015 va llegir la seua tesi, un estudi lingüístic, literari i didàctic sobre l’obra d’Estellés que va ser Premi Extraordinari de l’UJI.

Aquesta faceta d’investigadora la compagina amb la divulgació de la llengua a les xarxes i la creació musical. Com ella mateixa afirma, tot forma part d’una unitat: el text, com a eina de comunicació capaç de transformar el món.

Per què vas triar Estellés en la teua carrera com a investigadora?

En el curs 2009-2010, es vivia un moment de crisi econòmica i precarietat laboral, on no semblaven obrir-se massa portes professionals. Llavors jo decidisc fer la tesi i li propose a Vicent Salvador, que era un dels grans estudiosos d’Estellés, que me la dirigisca. Hi accedeix, amb la proposta de fer la tesi sobre Estellés, i em sembla una bona idea. Va ser, doncs, una tria una mica circumstancial, tot i que molt profitosa, vist amb perspectiva.

Estellés ha passat a la història com “el poeta del poble”. Les valencianes i els valencians, el reconeixem com cal, hui dia?

Vicent Andrés Estellés forma part del cànon literari de tots els territoris de parla catalana. Si preguntes al públic en general per poetes valencians, o no te’n diuen cap, o te’n diuen dos, que són Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés. Per descomptat, podria reconéixer-se més. Ja sabem del buit en l’any del seu centenari que, malauradament, li ha fet la Generalitat. Però la part positiva és el munt de plataformes que s’han unit per homenatjar-lo, fins i tot entitats de més enllà del País Valencià, com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

En el teu lloc web afirmes que “Estellés és un autor tan idealitzat com gratuïtament citat per polítics i populistes de tot arreu”.

Estellés és un autor que ha publicat més de 3.000 poemes i, com sempre que es construeixen figures emblemàtiques o simbòliques, es fa amb una part d’idealització i tancant el focus en uns pocs tòpics, que de vegades fins i tot no està clar que els corresponguen. És el cas, per exemple, de la sentència “el País Valencià serà d’esquerres o no serà” que tothom li atribueix a Fuster, i que el professor Vicent Salvador assegurava que no l’havia trobat escrita enlloc. En el cas d’Estellés s’hipertrofia l’etiqueta de “poeta del poble”. Si analitzes la seua obra des de la literatura comparada,  t’adones que el més capdavanter de la seua producció literària és la poesia dels anys cinquanta i seixanta, que s’emmarca en el realisme social, en què escriu des d’una perspectiva intimista i existencialista. En tot cas, això que és “el poeta dels valencians” vingué després, en la darreria dels seixanta, quan ja havia sorgit la Nova Cançó, i altres manifestacions culturals que incidien en la recuperació de la identitat. En aquest sentit, Estellés no va inventar la Coca-Cola.

Una altra de les vessants d’Estellés en què has centrat el teu estudi és en el seu estil.

El que més m’agrada d’Estellés és eixa manera tan particular que té d’escriure. Sembla que siga col·loquial, com sorgida d’un impuls improvisat, però en realitat té una riquesa i una correcció exquisides. Tinc molt clar que no escriu millor qui ho fa amb una escriptura recargolada. Estellés escriu de manera que l’entén tot el món, sense contaminacions d’altres llengües que ens mengen terreny, i amb una gran riquesa lèxica i fraseològica.

I des de les aules, com estem treballant Estellés i com podríem fer-ho millor?

No crec en la distinció entre ensenyar llengua i ensenyar literatura. Per a mi ambdues s’han d’ensenyar, fonamentalment, a partir de textos, com més originals i menys adaptats, millor. Hem de tractar que l’alumnat s’enamore dels textos, més que de les figures arquetípiques, perquè són patrimoni de totes i tots, i fugim, així, de personalismes. Uns textos que a banda de gaudir-los servisquen d’estímul perquè l’alumnat en produïsca de propis. Crec que això és molt més interessant que la informació perifèrica sobre la vida de l’autor, que hauria d’ocupar un lloc secundari. La literatura també s’ha de treballar, doncs, amb l’objectiu aprendre a comunicar-nos.

A més de professora i investigadora, destaca el teu activisme en les xarxes com a divulgadora de la llengua.

Encara que parega que la meua trajectòria és molt dispersa, jo sempre em centre en la unitat de comunicació, que és el text. Al final, tant dins, com fora de l’aula, el que estem fent és comunicar-nos, usar la llengua i convidar que l’usen. Per això, són vàlids, com més canals, millor, i tots són complementaris, no crec que n’hi haja d’haver un per damunt d’uns altres. A més en tots fem servir el mateix model de llengua, l’estàndard. Un registre normatiu i apte per a arribar a com més gent, millor. Les xarxes, quan s’usen amb coneixement de causa, em semblen un recurs molt important per a divulgar la llengua, de la mateixa manera que en el seu dia comptàrem amb eines com la Gramàtica de Carles Salvador.

També t’interessa molt la música, tant des de la creació, amb el teu grup Palmer, com des de la investigació.

Dins de la part d’investigació dels Estudis Culturals, m’he centrat a estudiar la cançó, perquè com a unitat semiòtica em sembla molt potent: hi ha qui no llig un llibre d’assaig o de poesia, però tothom escoltem cançons. De la cançó, a més de la lletra,  m’interessa la resta de dimensions d’un text musical: el ritme, el timbre, la melodia, l’harmonia. Experimentar amb tot això, de fet, és el que fem en Palmer, el grup de què forme part, desconstruint la tradició i resignificant-la. Insistisc que aquesta vessant no està separada de les altres: per a mi no existeixen els compartiments estancs, ho concep tot com un sol sistema on tot està interrelacionat, i això em permet crear més sinergies i enriquir-me més. No crec en el coneixement compartimentat, tot i que moltes vegades és el que es fomenta des de la universitat. Crec en la interdisciplinarietat i en les potencialitats de l’acte comunicatiu per transformar el món.

En quins canvis estàs, en aquest sentit, més implicada?

Tinc diverses dèries. Una és l’ensenyament, que a més és l’ofici familiar, perquè també s’hi dediquen els meus pares. En quest sentit, soc una fervent defensora de l’educació pública, que hem d’intentar que siga de qualitat. Una altra dèria és el valencianisme, especialment, la creació cultural en la nostra llengua. Però sempre des d’idees d’esquerres, antiracistes, antifeixistes i feministes.

Quin futur albires per a la llengua, especialment tenint en compte el context polític actual, al País Valencià?

És innegable que ens esperen moments difícils, però no hem d’oblidar que portem 300 anys així. Això fa que existisca una xarxa que ens fa que no siguem del tot dependents de les institucions públiques. Tenim un teixit associatiu potent i seguirem creant espais per desplegar i fomentar la comunicació en valencià.

Aina Monferrer Palmer, en les xarxes

Com a divulgadora en xarxes, destaca el seu canal de YouTube «De mica en mica dra. Aina Monferrer», amb vora 14.000 seguidors i més de 200 vídeos, centrat en la preparació de proves oficials de valencià. Col·labora amb À Punt en el projecte Apunts de llengua, creant contingut i presentant els pòdcasts Beniparlem i les Llengüetes. A més, fa divulgació sobre didàctica de llengües i l’obra de Vicent Andrés Estellés en el canal de YouTube «Miscel·lània de coses ràndom», i forma part del col·lectiu musical Palmer, amb quatre discos d’electrònica en valencià. Comparteix materials i recerca en el web ainamonferrer.com i en l’instagram @ainamonferrer

---