La societat de la immediatesa; l’educació de la rapidesa

Vivim en una societat que m’he atrevit a anomenar la “societat de la immediatesa”. Una societat en què tot està a dos clics de nosaltres, on es pot estar “informat”, reservar, pagar, vendre, llogar en qüestió de minuts i, sobretot, establir un diàleg, de vegades de manera molt impersonal, per qualsevol xarxa social.

Tot açò està molt bé. La tecnologia té uns avantatges inqüestionables, però també pot ser una “arma” de doble tall, si ens fixem en el que és més subtil, en el que no és tan visible, i que es fa cada vegada més palés en les persones, sobretot, en les xiquetes i xiquets de hui.

Si rasquem en la superfície i aprofundim, veurem que la principal conseqüència és que s’està perdent l’anomenada cultura de l’esforç. El treball, la dedicació i la paciència són ingredients fonamentals que estem deixant de banda. La tecnologia ha canviat els nostres hàbits i ens ha acostumat a aconseguir resultats de manera quasi immediata, en poder accedir ràpidament a qualsevol tipus d’informació. Per tant, no podem pretendre que la societat, i sobretot l’escola, puguen fomentar aquesta actitud crítica i reflexiva que personalment trobe més que necessària per al desenvolupament integral de la persona. D’altra banda, tampoc no es qüestiona la veracitat de la informació que ens arriba. Si és vàlida o no, perquè no ens prenem la molèstia ni el temps necessari per contrastar-la.

Com a pedagog i mestre, comença a preocupar-me allò que va dir Einstein quan va afirmar i predir que temia el dia en què la tecnologia sobrepassara la nostra humanitat. Tal vegada, eixe dia ja ha arribat i està ací arrelant com un arbre. El que ocorre és que no sabem regar les arrels amb la dosi necessària del debat, la reflexió, l’intercanvi d’idees i posicionaments, amb l’autocrítica que açò requereix.

En definitiva, s’està perdent la capacitat d’escoltar, i especialment d’escoltar-nos a nosaltres mateixos. D’ací, se’n deriva la falta de competència comunicativa que manca en gran part del nostre alumnat (i malauradament en part de persones adultes), com també el dèficit que arrosseguem en comprensió lectora. Cert és que l’escola, i alhora el mateix professorat, no tenen temps per a crear un espai de diàleg, d’intercanvi i en conseqüència li resulta difícil proporcionar-lo a l’alumnat. Hem de complir els continguts, els estàndards, els criteris… un fum de coses, i deixem de banda, tal vegada, una de les coses més importants com és la lectura (o bé no se li dona la importància que caldria donar-li), el debat, així com proporcionar una educació emocional més que necessària, ara per ara.

Quantes vegades hem pogut veure com l’alumnat no entén ni els enunciats d’allò que llig o se li demana. Però és que té ja un hàbit tan arrelat que fa que, de vegades, ni el lligen, i per tant fan el que creuen que se’ls demana.

L’escola, la comunitat educativa en general, s’enfronta a un repte per a mi essencial: l’ús adequat i responsable de les tecnologies, i, paral·lelament, potenciar la capacitat d’expressió i diàleg del nostre alumnat. Com diu José Maria Toro: “De què serveix que els infants sàpien col·locar Neptú en un univers, si no saben on posar la seua tristesa, o la seua ràbia”. Jo m’atrevisc a afegir, no sols col·locar-les, sinó també gestionar-les i expressar-les adequadament, exterioritzant-les d’una manera assertiva, en un món tan deshumanitzat. L’escola ha de saber acompanyar en eixe camí.

Si vols llegir l’article sencer, clica ací.