La (IM)possible vida del professorat universitari en l’Estat Espanyol

Esperanza Navarro-Pardo
Universitats-STEPV

Successius canvis han anat dificultant la carrera acadèmica, elevant el nombre de fases a superar, la quantitat i qualitat dels mèrits a aconseguir

La situació actual, juntament amb algunes variables més, tant universitàries com de l’ecosistema productiu i científic estatal, expliquen la migració de cervells que, any rere any, es produeix només en una direcció: des de l’Estat cap a la resta del món.

No és fàcil plantejar les dificultats, els requisits laborals absurds i les situacions abusives d’un col·lectiu que, moltes vegades, s’ha considerat tradicionalment privilegiat en el món laboral: intentarem resumir-ho.

Cal assenyalar que no té res a veure el col·lectiu de professorat universitari del segle XX amb l’actual. Això és conseqüència de la millora de l’accés als estudis superiors, que permeten a una major part de la població accedir a la universitat i, per tant, posteriorment a la carrera acadèmica (màster, doctorat i professorat/investigador).

Per això, l’actual col·lectiu del professorat universitari de l’Estat espanyol (anomenat PDI, per la sigla de personal docent i investigador) el formen persones de diversos estrats socioeconòmics, i no fonamentalment dels sectors més afavorits de la societat. Molts han accedit a la carrera universitària i, posteriorment, a la carrera acadèmica, bé a través de beques competitives o bé des de la categoria de professor associat –PA (compatibilitzant-ho a temps parcial amb l’exercici de la seua professió).

D’altra banda, pel que fa a les retribucions, només cal assenyalar que, en les categories inicials de PDI, els salaris són inferiors als percebuts per les categories laborals en què s’exigeix una llicenciatura –en l’administració general– o en altres àmbits de l’ensenyament –primària, secundària, EOI, etc.

Entrant al sistema d’accés i promoció del PDI, aquest és l’únic àmbit –a escala estatal– on promocionar és obligatori, almenys fins a arribar a la categoria de professor permanent laboral; és a dir, a diferència de l’Administració general o de la resta de sectors de l’ensenyament, una persona no pot jubilar-se en la mateixa categoria on va accedir a la seua feina, per la qual cosa la competitivitat i l’obtenció de més mèrits no són opcionals, sinó que formen part del sistema.

A més a més, successius canvis han anat dificultant progressivament la carrera acadèmica, elevant el nombre de fases a superar, la quantitat i qualitat dels mèrits a aconseguir prèviament, i creant, a més, algunes particularitats exclusives del sistema universitari espanyol, de les quals n’assenyalarem només dues a continuació: les acreditacions i els sexennis de recerca.

Actualment, totes les figures de PDI han de ser doctors –excepte el PA– i totes elles –excepte PA i professorat ajudant doctor– han d’acreditar-se prèviament a alguna figura contractual. Per tant, l’acreditació a la resta (professor permanent laboral, professor titular, catedràtic) és requisit imprescindible per a participar en els concursos corresponents. Només un organisme (ANECA) és competent per a atorgar-les, en el cas de les figures funcionarials, mentre que la majoria de comunitats autònomes han desenvolupat organismes respecte de les figures laborals. I què es necessita per a acreditar-se? Impartir docència universitària, investigar (publicar llibres/capítols, articles científics en revistes internacionals, ponències/pòsters en congressos científics, fer estades de recerca –fonamentalment en universitats d’altres països–, dirigir/participar en projectes de recerca, dirigir grups de recerca, dirigir tesis doctorals, impartir conferències, ser editor de revistes científiques, etc.), dirigir societats científiques, exercir càrrecs de gestió universitària (sí, abans de ser professor universitari!!!), etc.

A més, la normativa i el sistema de sol·licituds –informatitzat i en línia, però molest, lent i amb freqüents errades de la web– és prou complex perquè, en els últims anys, hagen proliferat les empreses especialitzades que, per un preu gens mòdic, realitzen part de les tedioses tasques –escriure un a un les dades de cadascun dels centenars, milers de mèrits, utilitzar bases de dades científiques per demostrar la qualitat dels treballs de recerca, pujar cadascun dels PDF que acrediten aquests mèrits, redactar diversos textos de resum o autolaudatoris, etc.–. Això fa que, moltes vegades, el professorat es veja obligat a pagar –si no té alguns mesos lliures per a dedicar-los a la famosa tasca de “demanar l’acreditació”–. A més, en cas de rebre resolució denegatòria, succeeix una penalització única en els processos de dret administratiu: prohibició de tornar a sol·licitar-la en un termini de 6 o 18 mesos, depenent de la figura.

Per descomptat, superar aquest procés, amb les dificultats administratives i els requisits acadèmics i científics, no garanteix en absolut l’obtenció d’una plaça en cap universitat, sinó que es tracta exclusivament d’un requisit previ sine qua non. És a dir, és necessari, però no suficient.

I passem als sexennis de recerca; al PDI se li demana demostrar cada sis anys que la investigació que han realitzat en aquest període compleix els criteris de qualitat i quantitat que el Ministeri fixa anualment –respecte dels sis anys anteriors–. I, en conseqüència, assegurar l’èxit de la sol·licitud implicaria que els sol·licitants tingueren dots endevinatoris; és a dir, que durant sis anys facen exactament la investigació que, al sisé any, el Ministeri els exigirà. Si no és així, poden obtenir una resolució denegatòria que –d’igual manera que amb les acreditacions– també els suposarà un perjudici important: dels sis anys utilitzats a la sol·licitud, tres quedaran anul·lats per sempre. És a dir, no podran tornar a utilitzar les investigacions publicades durant aquests tres anys per a demanar cap altre sexenni. Resultat: el mateix que amb les acreditacions; les mateixes empreses realitzen una part de la tasca previ pagament –personal– del professorat. Si s’aconsegueix el sexenni de recerca, al seté any d’investigar amb nivells de qualitat alts, s’obtindrà un complement retributiu de poc més de 100 euros bruts al mes.

I mentre el PDI està realitzant aquestes tasques –que impliquen centenars o milers d’hores de treball o algunes hores menys, però sumant el corresponent pagament a les empreses– els nostres col·legues de la resta del món segueixen treballant en les seues coses: la docència i la investigació, encara que després el rendiment de tots nosaltres –i de les institucions, les universitats– és valorat de la mateixa manera: els rànquings internacionals. Però, d’això, en parlarem un altre dia.

---