La desembocadura del Vinalopó en la cartografia històrica

Joan V. Pérez Albero

Les actuals comarques del Baix Segura i el Baix Vinalopó eren l’àmbit d’un antic golf marí, que s’hi va formar fa aproximadament 6000 anys, conegut com el Sinus Ilicitanus (Fig 1). Allí desembocaven els rius Segura i Vinalopó, de manera que el golf va anar reblint-se per les aportacions sedimentàries dels dos i de les procedents de les serres circumdants, al mateix temps que anaven formant-s’hi restingues litorals arenoses que van anar separant l’antiga badia del mar i la convertiren en un sistema albuferenc, fins a desaparéixer totalment en el segle XIX, també fruit de les dessecacions que hi va dur a terme en el segle XVIII el cardenal Belluga i el duc d’Arcos per obtenir noves terres de cultiu. Queden en l’actualitat les salines de Santa Pola i el Fondo com a relictes d’aquest golf. Només en moments de grans avingudes, les aigües del Vinalopó arribaven a la conca del Segura, la qual cosa suposava la comunicació dels dos rius. Aquest fet va ser arreplegat en alguns mapes de l’antiguitat, ja que s’hi cartografia el Vinalopó, sense anomenar-lo, com a tributari del Segura, com ara el de Francisco Antonio Cassaus (1693) (Fig 2), entre altres.

Més avant, en el Mapa del Reyno de Valencia (1795), Cavanilles situà la desembocadura del riu en la Laguna de Elche (Albufera d’Elx) (Fig 3). En aquest mapa, cartografià també algunes de les assarbs que, partint de Catral i San Felipe, arribaven al Segura prop de la desembocadura a Guardamar, i a més, hi dibuixà una línia recta que comunicava una d’aquestes assarbs amb la Laguna de Elche. Cavanilles, mitjançant aquesta línia, tornà a connectar les conques hidrogràfiques del Vinalopó i del Segura. Què és el que volgué representar Cavanilles amb aquesta interconnexió entre ambdues conques? Fem-ne una mica d’història.

Hui se sap que l’Albufera d’Elx (actuals salines de Santa Pola) ha perviscut fins als nostres dies com a zona humida gràcies a la construcció d’assarbs que li aportaven aigua procedent del Segura. Els senyors d’Elx van mantindre artificialment aquesta albufera des de l’edat mitjana, moguts pels guanys que els proporcionaven les seues pesqueres i la seua caça. Si no haguera sigut per aquestes aigües transvasades artificialment des del Segura, l’Albufera s’hauria eixugat fa segles. Entre aquestes assarbs, hi ha la que va manar construir l’Infant Manuel de Castella (1234-1283), primer senyor cristià d’Elx, germà d’Alfons X el Savi, per transvasar aigua dolça des del Segura fins a l’Albufera d’Elx. Aquesta assarb, que data del segle XIII, va ser coneguda inicialment com l’assarb de Don Manuel i posteriorment com l’assarb de la Reina i l’assarb de l’Infant.

Dibuixant aquesta línia recta procedent de les assarbs del Segura, Cavanilles no feu sinó plasmar una de les primeres o tal volta la primera interconnexió entre conques en la història hidrològica valenciana.