Hem anat de Congrés

I en van catorze

En els diferents congressos, STEPV ha anat definint la seua línia de treball sindical abordant en cada moment els aspectes derivats del context polític, social i educatiu, i adaptant les seues propostes a aquest context. I també ha anat introduint propostes i posicionament sobre les noves necessitats de l’ensenyament i de les seues treballadores i treballadors.


De la nostra història podem destacar tres etapes clarament diferenciades. La primera, del naixement dels sindicats provincials i la definició de les grans línies ideològiques relacionades amb una alternativa per a l’ensenyament fins a la consolidació de l’STEPV com a sindicat nacional majoritari (1976/1992). La segona, de la reflexió sobre el futur del sindicalisme dins i fora de l’ensenyament a la constitució de la Intersindical Valenciana i l’assumpció d’una política comuna per a tota la Funció Pública i el món laboral (1992/2007). I la tercera, la consolidació, més enllà de ser un lema, del “Sindicat de l’ensenyament” i actuar en conseqüència, abordant la renovació del sindicat originari i adaptant-nos a un nou temps (2007/2022).


Així, en el I Congrés (Elx, 1979), es van definir els trets característics del model sindical i l’alternativa d’un model d’escola pública. Del primer al II Congrés (València, 1981) també va quedar definida una estructura sindical valenciana que naixia de les comarques per a contribuir també a la recuperació de les institucions valencianes i de la seua llengua i cultura, a la renovació de l’ensenyament i a la unitat sindical en el marc d’un sindicalisme compromés socialment.
Les possibilitats de canvi social derivat de la victòria del PSOE en 1982, les contradiccions generades i el desencís social van marcar els debats del III Congrés (Guardamar, 1985), així com la necessitat de marcar posicionaments per a una reforma progressista de l’ensenyament que començava un procés previ d’experimentació.


El IV Congrés (València, 1988) va arribar després de les primeres eleccions sindicals en la Funció Pública. La vaga de 1988 va suposar també, a més de la mobilització més gran de la història de l’ensenyament, el debat sobre l’exercici de les competències educatives i les possibilitats d’una vertadera negociació amb la Generalitat, inèdita fins aleshores. I amb la perspectiva d’una LOGSE que prenia forma, els debats es van centrar en aspectes clau de l’estructura de l’ensenyament, la normalització lingüística, el paper del professorat i els seus drets, l’accés, la formació, etc.
El V Congrés (Guardamar, 1992) va abordar el treball en el sector de l’ensenyament secundari, que començava a créixer en el sistema educatiu per efecte de la LOGSE, i el de la universitat, de recent presència. També es van abordar amplament les relacions escola pública/escola privada en el marc de desplegament normatiu de la LOGSE. I en el marc d’una ponència anomenada “Present i futur del sindicalisme a l’ensenyament” començà a definir-se un model sindical que eixia de l’ensenyament cap a la Funció Pública valenciana. Un debat que va centrar les reflexions del VI Congrés (Morella, 1995), així com el fet de definir la política sindical dels nous sectors de la Funció Pública.


El VII Congrés (València, 1999) i el VIII (2001) aborden la confluència amb altres forces sindicals en el camí cap a la Intersindical Valenciana, que es constitueix en 2002.
Amb el nou marc de treball intersectorial constituït, STEPV reprén el debat congressual centrat en l’ensenyament i en el IX Congrés (Alacant, 2003) se centra en l’actualització de les propostes sobre la política educativa després de huit anys de govern popular i davant del desplegament de la LOE. I també fixa posició sobre el model de formació ―sindical i professional, interna i externa― i sobre la salut laboral i la prevenció de riscos laborals.


Després de mesos de paralització del treball sindical unitari en relació amb la negociació amb la Conselleria d’Educació, STEPV convoca una vaga el 29 de març de 2007 per a forçar l’obertura d’un autèntic procés negociador. Prèviament, el desembre de 2006, el Sindicat havia rebut un important augment de la representació en les eleccions sindicals. Així, el X Congrés (Castelló, 2007) analitza la situació i decideix fer un pas avant i actuar com el “Sindicat de l’ensenyament”. El congrés també actualitza la seua proposta en relació amb les polítiques d’igualtat.


En aquesta nova etapa, l’XI Congrés (Alboraia, 2010) fa una revisió en profunditat de les seues propostes en les universitats i en l’ensenyament públic i privat, alhora que actualitza la seua estructura organitzativa. Aquest treball continua en el XII Congrés (Elda, 2015).


Després de dues majories absolutes en l’ensenyament públic (2014 i 2018), el XIII Congrés (Alcossebre, 2019) analitza que cal acostar al Sindicat el nou professorat que s’està incorporant al sistema educatiu; consolidar i créixer en les universitats i en ensenyament privat concertat; aconseguir la transformació del sistema educatiu (i de la societat)i millorar les condicions laborals, entre altres. 
En tots aquests anys, STEPV ha obtingut el reconeixement de les treballadores i treballadors de l’ensenyament expressat en les majories obtingudes en totes les eleccions sindicals celebrades des de 1987 en l’ensenyament públic. Les darreres tres, amb majoria absoluta. En les universitats, de no presentar candidatures en 1987 hem passat a ser una força que creix en cada elecció. I en l’ensenyament privat, que encara no han conclòs, a pesar de les dificultats, mantenim un important nucli d’intervenció sindical obtinguda en termes de quasi heroïcitat.



I ara, de nou un congrés destacat

En aquest XIV Congrés hem encetat una nova etapa en la qual el Sindicat ha d’assumir la consolidació de la seua posició en el conjunt de l’ensenyament. Un repte significatiu si comptem amb una renovació tan significativa de les plantilles com les que s’han produït en els darrers anys, amb vora trenta mil persones incorporades.


És per això que, amb la ponència presentada, es pretén dos objectius: continuar treballant l’atenció al professorat de nova incorporació ―una tasca ja introduïda en l’anterior congrés― i establir els eixos de treball per als pròxims quatre anys.


La situació, però, presenta destacades novetats. En l’ensenyament públic, la majoria és significativa atés que el sistema educatiu ha incorporat en un breu període temporal milers de noves persones que han tingut un temps limitat per a rebre tota l’experiència educativa i sindical de la qual sí que disposa la resta de professorat més antic. I, a més a més, amb un temps precedent que ha estat condicionat per l’evolució de la pandèmia i la reconversió forçada de la manera tradicional en què els sindicats ―i particularment el nostre― ha exercit el treball sindical.


En el Consell Nacional en què es van valorar les passades eleccions s’advertia que en els pròxims quatre anys caldrà treballar en la línia d’explicar a tot el professorat, i especialment al personal de nova incorporació, la necessitat dels sindicats, d’estar afiliat i que cal donar suport a STEPV, i continuar treballant per millorar l’escola pública”. I aquesta és la reflexió que s’ha abordat en aquest congrés. No es tracta d’assumir únicament el treball cap al professorat de recent incorporació, que també ho és, sinó de com treballar amb el conjunt de les persones treballadores del sector educatiu en una etapa que és molt diferent de les analitzades en anteriors congressos.


La nova situació ve precedida d’una llarga etapa de retallades que va suposar una pèrdua significativa de personal de nova incorporació i una taxa de reposició ínfima seguida, a partir de 2015, d’un significatiu augment de les plantilles reforçat, a més, per les contractacions derivades de la situació de pandèmia. Així, el creixement que en altres moments ha tingut el sistema educatiu al llarg dels anys ―com en els anys noranta amb la LOGSE i els acords de plantilles d’infantil i primària i de secundària― s’ha donat ara en un temps rècord, i en una situació especial, amb la incorporació de milers de persones que en algun sector arriba al 50% del professorat i que territorialment es distribueix per tot el país, però amb una incidència destacada en algunes comarques ―especialment del sud― i sectors ―com la secundària, l’FP i els ensenyaments de règim especial―. Es tracta d’un creixement que en anteriors processos ha estat integrat de manera natural i progressiva en la realitat dels centres i en les estructures del treball sindical, però que en aquests últims anys s’ha produït de manera accelerada i forçada.


A més, aquesta etapa s’ha desenrotllat paral·lelament a la desaparició de la major part del professorat amb una major experiència sindical forjada en situacions més riques en debat ideològic i de mobilització ―elaboració de les alternatives pedagògiques i sindicals de la transició, experimentació de la reforma prèvia a la LOGSE, debats sobre la LOE, etc. ― Una generació sense la qual no es podria entendre la vida interna en el nostre sindicat i en la gestió i intervenció en els centres i en el conjunt del sistema educatiu.


Ens trobem, doncs, amb la massiva presència de professorat de recent incorporació i també amb la massiva desaparició d’una generació cabdal en el sistema educatiu del País Valencià. Això ens obliga a tractar de compensar aquesta desigualtat i a realitzar de la manera més completa i adequada la transferència de polítiques, pràctiques sindicals i valors que tant ens han caracteritzat.
Quan parlem de la renovació profunda de les plantilles no ho fem per a marcar que és només aquest sector el destinatari de la nostra intervenció, sinó per a subratllar que qualsevol intervenció ha de partir d’aquest fet. Perquè, a més, del resultat de l’estudi de les eleccions s’ha pogut comprovar la important audiència de què disposa el Sindicat en termes de vot, que s’ha de convertir en compromís i coneixement sindical i en compromís amb unes polítiques educatives progressistes per a l’ensenyament valencià.



Però, a més, aquest congrés ens ha servit per a marcar l’altre gran objectiu que es deriva de la majoria sindical i del suport de milers de treballadores i treballadors. De res ens servirà tindre milers de persones afiliades i milers de vots si aquesta majoria no és capaç d’incidir en la manera en què el model d’escola pública, popular i valenciana s’ancora en el nostre sistema educatiu.


Aquesta és la vertadera transcendència d’un debat sobre com abordem el treball per als pròxims quatre anys. I més, en un context de substitució de l’actual majoria política que sustenta l’actual proposta educativa de la Generalitat Valenciana per una altra que encara està per estructurar, però que suposarà un context regressiu de polítiques anteriors que van estar marcades per les agressions al model d’escola pública valenciana i de retallades que van afectar tots els àmbits de l’ensenyament.

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli.