El métode farrer: les cartes del record

Begoña Siles Ojeda

La normalitat, si ens hi fixem, és que quan s’escriu una carta siga per a algú, no per a u mateix, i, a més, que s’hi inscriga el desig implícit d’una resposta. Però pot ocórrer tot el contrari, que qui l’escriga siga el destinatari d’una carta que va escriure de pròpia mà temps arrere. Tota una anomalia en la lògica de qualsevol fil de correspondència.

Doncs bé, el documental El mètode Farrer, de la directora novella valenciana Esther Morente, narra com pot ocórrer aquest succés, tan pròxim a una trama de gènere fantàstic. 

El mètode Farrer està basat en una extraordinària experiència docent del mestre Bruce Farrer. El documental relata la història d’aquest mestre d’institut, d’una xicoteta localitat del Canadà, que des de 1977 porta encarregant als seus alumnes de 14 anys que s’escriguen una carta a si mateixos, on conten com imaginen la seua vida al cap de 20 anys. Farrer guarda aquestes cartes a casa fins a passats eixos vint anys, per a enviar-les, llavors, una per una als respectius destinataris. El mètode Farrer no sols narra la compromesa labor educativa d’aquest professor, sinó també l’impacte emocional que produeix en els destinataris rebre aquestes cartes, ja adults, que parlen dels seus somnis, pors i sentiments adolescents.

Aquesta òpera prima d’Esther Morente és, tal com ella declara, “una sorprenent reflexió sobre la memòria” a través de la senzilla tasca escolar dels alumnes del mestre Bruce Farrer. Per a Farrer, conservar els records no és només contar la història personal de cadascun dels seus alumnes, sinó mantindre la Història, així, amb majúscula.

La mirada de Morente penetra en l’experiència educativa de Bruce Farrer amb la mateixa vitalitat i tenacitat del protagonista de la seua història, el mestre, “el guardià dels records”, tal com se l’anomena en el documental.