El dret a l’eduació al món: en la diana de feixistes i reaccionaris

Diuen que el saber no ocupa lloc, i és cert. Però sovint oblidem que el nostre accés al saber depén del lloc que ocupem al món: la nostra terra d’origen, de pas o de residència; la nostra família més o menys nombrosa, amb més o menys recursos; o els esdeveniments històrics i socials, que poden significar o avanços o regressions. Està clar que no és un oblit espontani: el sistema neoliberal s’esforça, amb molt d’èxit, per fomentar l’individualisme i aïllament, sobretot entre les persones joves. Són precisament elles, xiquetes, xiquets i adolescents, les que estan en el punt de mira dels moviments reaccionaris de tota índole, capitanejats pel feixisme que es tiny també d’integrisme religiós.

El dret a l’educació és un dret humà perquè constitueix un dels pilars que sustenten l’exercici de la resta de drets: ens permet poder-nos desenvolupar plenament, tindre autonomia mental per a exercir una ciutadania responsable, ser conscients de les nostres llibertats i les nostres obligacions, adquirir coneixements que ens ajuden a entendre el que ens envolta, etc.  Però pareix que formar ciutadans i, sobretot, ciutadanes amb esperit crític, és un perill per al sistema perquè, quan se t’obri la porta per a ser lliure per a pensar i créixer, et qüestiones les normes establides i tens capacitat per a prendre decisions.

Més que ser transmissora de currículums interminables, aquesta és precisament la funció de l’educació. I, dins de la nostra voràgine eurocentrista, meritocràtica i digitalista, sembla que deixem de banda el que és el cor de l’escola, però els moviments reaccionaris d’arreu del món —també ací— ho tenen claríssim i hi posen la seua diana: controlar el que passa a les escoles és un mitjà per a aturar el progrés de la societat perquè és l’educació el que ens fa progressar.

Hi ha moltes formes de control. Alguns governs ho fan de manera directa, amb lleis mercantilitzadores i segregadores, amb privatitzacions, amb adoctrinament religiós i acientífic, amb retallades, fins i tot amb prohibicions. Ho hem vist a Polònia, Hongria, el Brasil, alguns estats dels EUA, a l’Estat espanyol amb la llei Wert i també als països on el fonamentalisme relega les dones i xiquetes a un segon pla, desposseint-les dels drets més bàsics, com ara l’Afganistan, el Níger o l’Aràbia Saudita. Aquests són només part d’una llarga llista de repressió institucional. Però també volem posar el focus en altres exemples de perill real i palpable que pateixen les xiquetes quan volen exercir el seu dret a l’educació.

Segur que recordem el segrest de 279 xiquetes a Nigèria en 2014, quan estaven a l’escola aprenent. Boko Haram, un grup terrorista integrista islàmic, volia llançar un missatge propagandístic, i ho va aconseguir perquè es va convertir en una notícia global. A hores d’ara, encara hi ha desenes d’eixes dones joves en parador desconegut. Un altre de més recent ens mostra la passivitat de les autoritats teocràtiques iranianes quan s’han produït atemptats greus contra escoles de xiquetes, amb enverinaments selectius que tenen com a objectiu atemorir les alumnes i les famílies.

Açò ens ha d’ensenyar que no podem donar cap dret per consolidat, sobretot si parlem de dones i xiquetes. I que açò ha de guiar tota la nostra tasca docent.

Punxa ací per accedir a la versió PDF de l’Allioli.