Dignifiquem les juntes de personal

Joan Blanco

La negociació col·lectiva en el sector de les administracions públiques va nàixer amb notables deficiències respecte de la que és possible realitzar en la resta de sectors laborals. Ací ni es negocien convenis que globalitzen la relació de treballadors i treballadores amb l’empresa (l’Administració), ni tampoc abunden els acords amb força jurídica suficient perquè no siguen incomplits.

L’existència de les meses de negociació va nàixer replenes de competències consultives, possibilitats de negociació i mil maneres de burlar la representativitat real de treballadores i treballadors pel desviament de l’àmbit de negociació més directe cap a sistemes de representació institucional estables o ocasionals en què només algunes forces sindicals estan legitimades.

La cadena més baixa de la capacitat negociadora correspon a les juntes de personal, que en teoria es corresponen amb els comités d’empresa d’altres sectors, que ostenten el rècord de competències indeterminades: rebre informació, emetre informes, ser escoltats, “vigilar” el compliment de normes, etc.

Però, tot i la feblesa de les competències, l’Administració educativa valenciana incompleix reiteradament les poques obligacions que té i cada obtenció d’informació es converteix en una batalla interminable. De la possibilitat de “vigilar”, ni parlar-ne.

Així i tot, des que es van fer les primeres eleccions sindicals en 1987, les juntes de personal han estat determinants per a garantir els drets laborals en situacions com els arranjaments escolars, els casos d’expedients disciplinaris, de responsabilitat civil o d’assetjament del professorat, el seguiment de les substitucions i la dotació de plantilles, la infraestructura dels centres o els problemes de salut laboral i de convivència.

Perquè això haja sigut possible, el treball conjunt dels diferents sindicats ha sigut clau.  D’una part, les meses de negociació han sigut un àmbit més general i institucional i més propens a marcar les línies pròpies de treball de cada sindicat i, per tant, a ressaltar-ne les diferències. Però, d’altra banda, les juntes de personal, per la seua major proximitat al professorat i la vinculació a les competències de les direccions territorials, més limitades i diferents de les de les meses de negociació, han sigut tradicionalment el lloc on el treball sindical unitari i l’esforç per trobar els punts de confluència han donat millors fruits.

Aquesta dinàmica s’ha trencat en els darrers anys per la utilització partidista del treball col·lectiu de les juntes, convertint-les en un espai on escenificar les diferències i limitar la capacitat d’encontres. Les juntes de personal, per la intervenció d’alguns sindicats, estan convertint-se en un parlamentarisme buit allunyat de la seua capacitat i competències en què no interessa construir cap intervenció comuna sinó buscar la manera de destruir el treball d’altres forces sindicals.

La inacceptable manera d’exercir el treball en àmbits de la política espanyola o internacional on prioritzant els exabruptes, les mitges veritats, la manipulació de les fonts, etc., s’obri camí també en el treball sindical en l’ensenyament. És urgent tallar aquesta dinàmica de guerra de cartellets i d’informacions esbiaixades per demostrar qui és més capaç de destruir al del costat perquè d’eixa batalla només obtindrà rèdits l’administració per a continuar fent una política que castiga les juntes de personal com la part més pròxima a la defensa de drets de les treballadores i treballadors de l’ensenyament.