Allioli 291 - Districte únic
Atlàntic i el Desnivell positiu
Atlàntic ha tornat a fer un pas avant en una trajectòria discogràfica notable, que començà a alçar el vol amb l’anterior llarga durada, Volem els ponts, amb el qual va guanyar el premi Ovidi Montllor al millor disc de pop en 2020. Amb Desnivell positiu, l’espenta d’aquest trio de València creix i brilla.
Vicent Xavier Contrí
La fórmula és reconeguda: power pop guitarrer, independent, dotat d’una producció equilibrada i compacta. Onze temes que es belluguen com en un tel, dins d’un filtre sedós però enèrgic alhora. Maria López, Josep Bartual i Thomas Mantovani encerten en aquesta nova autoedició i en la creació artesanal de cada disc. Sí, aquest també el trobareu en vinil i amb un refinat disseny.
De les cançons podem dir que continuen reflectint les inquietuds i els episodis socials d’on trauen inspiració els integrants de la banda. Així, ben informats, es marquen el tema «Anna Kruschenko» i els dubtes amorosos d’una espia que ha d’executar la seua missió. Una lletra que ens recorda el cas d’Anna Vasíliev Kushchyenko (Anna Chapman), l’espia russa que va ser detinguda a Nova York i que fou deportada, finalment, al seu país. En «Baina» dibuixen el pesat que no accepta un «no» per resposta i en «Monstres» viatgen al fantàstic món de les pors nocturnes. Després cal remarcar «Esclat en la cara», una cançó que exemplifica la fantàstica conjunció de les veus de Josep i Maria, que s’entremesclen i dialoguen amb una força coral que es contagia. I per a descansar de tanta descàrrega guitarrera abaixem revolucions en la segona part del disc, amb talls com el del creixement d’aquesta xiqueta estimada en «El teu propi cel», en la reflexiva «Podemos bailar» o en la gèlida «Sibèria». Atlàntic, amb Desnivell positiu, continua escalant muntanyes.