Algunes ombres sobre la regularització de la cotització a la seguretat social de les beques de recerca

Alfonso Cueto Rejón
STEPV Universitat d’Alacant

El desenvolupament de la recerca a l’Estat espanyol haja estat una assignatura pendent i que encara avui no sembla que haja aprovat

L’Estat mai no li ha dedicat les inversions necessàries per destacar davant d’altres països desenvolupats. Així, superar la barrera del 2% del PIB dedicat a la investigació ha estat sempre un sostre insalvable. Com calia esperar, els resultats obtinguts en aquesta activitat han estat proporcionals a la inversió realitzada, gairebé irrellevants.

Coherentment amb aquesta política, com s’ha invertit poc en recerca, també s’ha invertit poc en els recursos humans dedicats a aquesta activitat. A l’estat Espanyol sempre hi ha hagut poques persones investigadores i mal pagades. Així, qui volia destacar i viure d’això, havia de plantejar-se molt seriosament sortir del país, sacrificant-se personalment però triomfant professionalment, sovint, demostrant que si s’inverteix en investigació, els resultats són agraïts i que si es vol, es pot.

Com a resultat d’aquesta pràctica tenim més de 4000 investigadores i investigadors espanyols que, després de formar-se a les nostres universitats amb els nostres impostos, han hagut d’autoexiliar-se per desenvolupar la seva vocació a un altre país diferent del que els va formar. Fa la sensació que aquest país no està gaire interessat a recuperar les inversions que ha realitzat en el principal actiu i motor del desenvolupament, el personal humà.

Ací sempre s’ha apostat poc i malament per crear una veritable carrera investigadora, amb continuïtat i amb un final feliç, dotant-la adequadament dels mitjans econòmics necessaris. Malauradament, veiem sovint com investigadors que han passat uns quants anys treballant fora no troben la manera de tornar i si tornen han de tornar a anar-se’n per manca d’oportunitats de continuar-hi.

Actualment, i des de 2012, les relacions entre els joves investigadors i les institucions que els acullen estan basades en un contracte laboral, entenent-se que l’activitat que realitza el personal investigador és una feina, però durant molt de temps, l’accés a la carrera investigadora a casa nostra es realitzava a través de beques predoctorals de recerca, dotades pel Govern Central o les comunitats autònomes, fonamentalment.

Fins a 2012, les beques de recerca consistien en una dotació econòmica mensual, la mínima que es podria percebre a la institució en què es treballava, a manera de salari, que mancava de la major part dels elements estructurals que té una nòmina, com són: la quota patronal, la quota obrera, les pagues extraordinàries o la retenció a compte de l’IRPF. Això suposava que el becari o la becària no tenia dret a cap tipus d’assistència mèdica bàsica, permisos de maternitat, assegurança d’accidents, subsidi d’atur, indemnització per finalització de contracte, triennis, còmput de l’antiguitat per a la jubilació, vacances regulades i qualsevol altre dret que puguen tenir els seus companys i companyes laborals o funcionaris. Això sí, s’exigia dedicació absoluta i incompatible amb qualsevol altra remuneració. Davant aquesta situació, es feia imprescindible, com a mínim, contractar una assegurança privada de salut, per compte propi.

En aquestes condicions era impossible, per exemple, sol·licitar ajut financer per adquirir un vehicle i molt menys un habitatge. Cap entitat bancària concedia un crèdit a un becari o becària, almenys sense prou avals.

Tot i això, cal tenir en compte que, paradoxalment, aquest tipus de sistema de vida estava reservat a les persones amb el millor expedient i currículum vitae de les universitats espanyoles. Sistema de vida que es podia estendre al llarg de quatre anys, mentre es desenvolupava la tesi doctoral, i per dos anys més, si s’optava a una estada postdoctoral a un altre país.

No és estrany que amb aquesta sèrie d’obstacles, el desenvolupament de la recerca a l’Estat espanyol haja estat una assignatura pendent i que encara avui no sembla que haja aprovat.

En un intent per fer justícia a les persones damnificades per aquesta situació, l’Estat va permetre el 2011, i durant dos anys, que les persones interessades pogueren subscriure un conveni amb la Seguretat Social per poder cotitzar el que al seu dia l’Estat no va fer per ells , i així poder comptabilitzar un màxim de dos anys d’aquest període de temps a l’hora de la jubilació com a temps treballat. En va quedar exclòs qualsevol altre dret com el reconeixement de l’antiguitat per obtenir triennis.

Acabat aquest període de dos anys, ha calgut esperar 13 anys més perquè l’Administració haja estat sensible als requeriments dels interessats perjudicats i de les organitzacions sindicals i haja tornat a obrir la possibilitat de regularitzar el temps no cotitzat de les beques de recerca.

L’Ordre ISM/386/2024, de 29 d’abril, publicada al BOE Núm. 106, de dimecres 1 de maig de 2024, regula la subscripció d’un conveni especial amb la Seguretat Social a efectes del còmput de la cotització pels períodes, entre altres, de les beques de recerca, podent regularitzar-se fins a un màxim de 5 anys, descomptant temps que la persona interessada hagués regularitzat el 2011.

Què suposa això econòmicament? El Govern calcula que cal aportar fins a uns 140€ per cada mes que es vulga regularitzar. Si ho calculem per a un període de cinc anys, resulten 8400€.

Tenint en compte que això és una cosa que hauria d’haver fet l’entitat contractant al seu dia, i que el personal investigador va haver de solucionar i assumir econòmicament contractant una assegurança privada de salut, descomptant el permís de maternitat del temps treballat, interpretant com gaudir-ne vacances, perdent durant anys els efectes econòmics dels triennis treballats en aquesta situació, etc., resulta que és la persona damnificada qui ha d’assumir el cost de la reparació i a preu d’avui.

No hauria de ser l’Estat qui es fes responsable d’aquest cost que al seu dia va preferir no assumir? Doncs el 2011 no ho va fer.

---