Com en els còmics d’Astèrix, en el panorama global dels sistemes educatius hi ha un estat que va contra corrent: Finlàndia. Amb uns resultats excel·lents en PISA i els altres rànquings de qualitat educativa, la seua única existència és una esmena a la totalitat dels pressupòsits ideològics del neoliberalisme. Quines són les claus de l’èxit del sistema finés? En primer lloc, afirma Pasi Shalberg, mai no es van proposar puntuar alt en cap rànquing d’avaluació. L’objectiu declarat de la reforma finesa era construir un sistema que donara una oportunitat real a tot l’alumnat d’accedir a una educació de la màxima qualitat. Per això, van aplicar mesures financeres, de formació del professorat i de dignificació de la rellevància social de la seua tasca. Van atorgar als centres un alt nivell d’autogestió democràtica. I van descartar encomanar la faena a la iniciativa privada. El sistema educatiu finés ompli d’orgull el govern i el poble de Finlàndia, no pel seu èxit en els rànquings internacionals, sinó perquè ha tingut èxit en el compliment de la tasca d’un estat responsable: proveir un servei públic de qualitat per a totes i tots.
¿Quant de temps podrà sobreviure el sistema educatiu com una illa paradisíaca d’igualtat i excel·lència educativa enmig del soroll i la fúria de la privatització mundial? Els finesos fan bé de no descuidar els efectes d’una bona campanya propagandística i no dubten a enviar els seus ambaixadors allà on els vulguen escoltar. Recentment va visitar Madrid Reijo Laukkanen, professor de Política Educativa Internacional, i va explicar per què a Finlàndia no s’avaluava el professorat: “No cal. Els avaluen els mateixos pares i mares. Si hi ha cap problema amb el nivell educatiu o els coneixements de l’alumnat, són ells els que hi intervenen. I això no sol passar” (El País, 14/3/13). Amb una naturalitat semblant s’expressa Pasi Shalberg: “El pitjor enemic de la creativitat és l’estandardització. Preparar la gent jove per a una economia competitiva exigeix uns sistemes educatius menys competitius. Els autèntics guanyadors no competeixen, cooperen.” Es pot consultar els vídeos de les conferències que dicta arreu del món i els textos i llibres de Shalberg en pasisahlberg.com. Recentment, també el govern finés ha publicat en diferents llengües un fullet que explica al món les virtuts del seu sistema (Finnish education on a nutshell, en http://www.feg.fi/education.html).
Tot i partir d’una situació de desavantatge respecte a la situació del sistema educatiu finés, faríem bé de preparar una narrativa que pose en valor les fortaleses del nostre sistema educatiu, i que formule, en positiu, les millores que cal escometre per a assolir un alt grau d’excel·lència, no en els rànquings de PISA, sinó en la satisfacció i identificació de la ciutadania amb un sistema educatiu que li pertany. Un dels punts en què excel·leix el nostre sistema és en la igualtat: segons el mateix informe que ens desacredita en matemàtiques, l’escola a l’estat espanyol és un dels més cohesionats del món (Equity and Quality in Education: Supporting Disavantaged Students and Schools, OCDE, 2012). Els governs i els mitjans oculten interessadament aquest fet. D’altra banda, a les xifres de fracàs escolar, cal oposar l’èxit que suposa quant a “ocupabilitat”, el fet que desenes de milers de les últimes generacions de joves formats per aquest sistema educatiu passen a competir amb èxit en el mercat internacional de treball a través de l’emigració. El que devalua la seua “ocupabilitat” no és el sistema educatiu, sinó el col·lapse d’un model productiu basat en el pelotazo i la corrupció. I el model productiu no és responsabilitat del professorat, sinó dels governs i de la classe empresarial, els “emprenedors”. El sistema educatiu pot cooperar decisivament en l’emergència d’un nou model productiu basat en el “talent” d’una societat i d’un alumnat al qual se li done l’oportunitat de desplegar tota la seua creativitat i iniciativa en un context educatiu de llibertat i de suport a les diferències individuals i a les característiques de l’entorn social, cultural, geogràfic i econòmic. Per això necessitem una àmplia autonomia dels centres educatius basada, no en la competència amb les altres institucions acadèmiques, sinó en la seua gestió democràtica i cooperativa. Cal també un professorat creatiu i compromés en la tasca d’una educació transformadora. Aquest compromís no s’arranca amb l’amenaça de la pèrdua del prestigi, dels drets laborals o del lloc de treball, sinó amb la convicció del govern i de tota la societat en l’empresa que cal dur a terme. El compromís es realitza amb la instauració d’un clima de confiança en la comunitat educativa perquè del diàleg al seu interior puguen sorgir les estratègies de millora.
A més, els nostres sistemes educatius encara fan una aposta, per més incompleta que ens semble, per la dignificació de les cultures no castellanes i la normalització de les llengües pròpies de cada territori. A vegades això suposa, com ara al País Valencià, el total de la inversió social que hi ha en la difusió i normalització de la llengua pròpia. D’altra banda, el bilingüisme primerenc que aporta el nostre sistema escolar facilita a l’alumnat l’adquisició d’una tercera o quarta llengua en estadis educatius posteriors.
Tenim un sistema educatiu que va en la línia correcta, que és millorable si s’involucra en la tasca tota a comunitat educativa i si, en compte de descoratjar el professorat amb la precarització laboral i el descrèdit de la seua faena, es reforça el seu compromís amb l’ajuda que calga per millorar la seua formació i el manteniment d’unes condicions laborals dignes.
STEPV
Espai