La reforma educativa global

El Global Education Reform Movement (GERM) és un germen contagiós que emmalalteix els sistemes educatius i les persones que hi treballen, amb una simptomatologia típica de privatització, desregulació i retallades.

14 / 09 / 2013 | Amadeu Sanz reforma educativa lomqe germ

És ben conegut el paper d’ideòleg de Milton Friedman en l’expansió de les polítiques neoliberals des del nucli de l’escola de Chicago. En 1955 va publicar l’assaig The role of government in education, en què exposava com calia aplicar les seues idees de privatització, desregulació i retallades en els serveis públics a l’ensenyament: l’Estat subministraria un xec escolar a les famílies perquè triaren el centre. Així, els centres, que haurien de competir entre si per fer-se més atractius davant les famílies i l’alumnat, es veurien obligats a optimitzar aquells recursos que, sota el control estatal, suposaven un malbaratament, i tot plegat redundaria en la millora de la qualitat del producte que oferien: l’educació. Amb el tancament de les escoles públiques i l’acomiadament del professorat, la mà invisible del mercat podria crear un sistema educatiu universalment excel·lent. Aquest programa formava part d’un altre de més ambiciós de liberalització radical de l’economia i de desmantellament dels estats. Com descriu Naomi Klein en La doctrina del shock, la seua aplicació traumàtica en diverses economies va ser la causant d’enormes patiments en els pobles, d’un augment inèdit de les desigualtats socials i econòmiques, i de la mort de milions de persones.
Tanmateix, l’estratègia de doblegar la voluntat d’una ciutadania aterrida que tan bé havia funcionat en molts llocs, als EUA o en altres països del seu entorn xocava amb una sèrie de dificultats: un nivell de cohesió social més alt, fruit d’anys de polítiques d’orientació socialdemòcrata, i uns governs que es veien sotmesos a l’escrutini regular dels processos electorals, feien el programa poc atractiu per a la classe política i la ciutadania.
El problema que havien d’afrontar era el de crear artificialment aquella situació d’emergència que justificara el desmantellament d’uns sistemes educatius públics que, aparentment, complien la funció igualitària de subministrar una via de progrés social a través de l’educació.
El primer pas es va donar amb la publicació d’estadístiques que, amb la seua aurèola d’objectivitat científica i el seu èmfasi en els resultats del sistema, i no en les condicions
i el procés en què es produeix l’ensenyament, creaven un ambient de sospita i de desprestigi del sistema educatiu i dels agents implicats: principalment el professorat i els poderosos sindicats que garantien els seus drets.
La campanya es va mamprendre als EUA pels anys setanta del segle passat, durant el govern de Ronald Reagan. Diversos informes apuntaven a una crisi educativa que era percebuda com un problema de seguretat nacional. No obstant això, el moviment neoconservardor nord-americà hagué d’esperar fins aquest segle perquè l’administració Bush llançara la seua reforma No child left behind, que introduïa l’avaluació externa dels centres i del professorat i condicionava l’obtenció de recursos dels centres a la millora en aquelles proves. També possibilitava el tancament dels centres que no milloraren i l’acomiadament de tot el seu professorat. Aquests centres serien substituïts per escoles charter, una mena d’escoles concertades de finançament públic, però de titularitat i gestió privada, normalment a càrrec de corporacions.
En l’àmbit global, l’aparició d’una sèrie de tests on es comparava el rendiment dels sistemes educatius de tot el món –els PISA, TIMMS, PIRLS–, propiciats per organismes internacionals controlats per quadres de la ideologia neoliberal –l’OCDE o l’FMI–,  i d’informes de consultores privades –l’informe MacKinsey– o de think tanks conservadors –la FAES del Partit Popular, a l’Estat espanyol– reforçava la percepció de la urgència d’una reforma educativa en tots aquells països que aspiraven a competir en una economia global desregulada.
Amb l’assessorament de les multinacionals de l’educació, governs neoliberals de tot el món s’han posat a la faena de crear un mercat educatiu sota el principi de la lliure competència, en un fenomen internacional que Pasi Shalberg, un dels gurus del sistema educatiu finés, anomena Global Educational Reform Movement o Moviment Global per la Reforma Educativa (la seua sigla, GERM, evoca intencionadament la paraula germen). “Aquesta infecció global”, diu Shalberg, “viatja en la primera classe dels avions i es contagia en cimeres de ministres d’Educació i en reunions d’experts; es propaga en els mitjans de comunicació dominants i passa d’un sistema educatiu al del veí: en conseqüència, les escoles emmalalteixen, el professorat se sent malament i l’alumnat aprén menys.” No cal dir que suposa la pèrdua de desenes de milers de llocs de treball en l’ensenyament i una galopant desigualtat en l’accés a l’educació, amb diversos models d’escola, adequats en recursos a l’extracció social de l’alumnat.

L’estat espanyol

A l’Estat espanyol hi ha encara la percepció que la intervenció de l’Estat en la provisió de serveis públics gratuïts i d’abast universal, com ho és l’escola pública, havia sigut un dels grans avanços que havia dut la transició democràtica. La població no sembla molt entusiasmada amb el seu desmantellament. Tot i els avanços cap a la privatització a través dels concerts educatius i el buidament de les instàncies de gestió democràtica dels centres, hi ha la convicció que l’escola pública és un servei que l’Estat té l’obligació de proveir i administrar. Si els resultats de les proves d’avaluació no situen el sistema educatiu en la part més alta dels rànquings, això és un aspecte que cal millorar per la via d’una aposta més decidida en inversions i en el reforç a la tasca del professorat, però no pot servir de justificació a la privatització radical del sistema.
Un altre impediment el constitueix el col·lectiu docent –extensible a gran part de la comunitat educativa–, un col·lectiu laboral encara temible si fa efectiva la seua capacitat organitzativa –amb un dels índexs de sindicació més alts–, i per la seua capacitat d’elaborar una narrativa versemblant, alternativa al discurs neoliberal.
A favor del moviment reformista hi ha la crisi econòmica, un ingredient que pot modificar la disposició contrària de la societat a la privatització de l’escola pública i dels altres serveis públics essencials. Al PP ja no li cal prendre’s la pena de convéncer la ciutadania que el seu model de buidament de l’Estat és més desitjable que el model d’un estat del benestar. En té prou d’apel·lar a la dificultat de finançar els serveis públics enmig de la crisi del deute, i excusar-se i lamentar-se pel dolor que la seua política puga causar: “Ho fem pel vostre bé.” Compta amb la confiança que la ciutadania té poc de marge de maniobra perquè es troba espantada pels efectes devastadors d’una crisi que ha provocat un atur massiu i un empobriment generalitzat i, pitjor encara, perquè globalment no percep el lideratge d’unes organitzacions polítiques i sindicals molt desacreditades, siga per la seua responsabilitat recent en el govern, o per la distància i desconfiança de determinats sindicats cap a la classe que se suposa que representa.
A més del patró comú de les reformes del GERM –avaluacions externes, competitivitat entre escoles, llibertat d’elecció d’escola per a les famílies, segregació en itineraris formatius–, el projecte educatiu del PP presenta unes característiques pròpies de la peculiar idiosincràsia espanyola. La ideologia de la classe dominant espanyola s’ha caracteritzat pel que en diuen nacionalcatolicisme, i que sintetitzen algunes de les consignes del franquisme: “Por el Imperio hacia Dios” o “Una, grande y libre”.
Primerament, hi ha la concepció d’un estat confessional que va íntimament lligat als manaments doctrinals de la jerarquia catòlica espanyola. En segon lloc, la pluralitat històrica, cultural i lingüística de l’Estat posa en perill el paper de reserva espiritual i la unitat de destí que Déu atorgà a Espanya quan creà el món. Una part de la classe dominant espanyola ha sentit que la laïcitat de l’Estat i la descentralització autonòmica eren un accident històric que prompte o tard calia revertir per a tornar a un estat natural de les coses.